Manresa, 1000 anys després

Ara fa 1000 anys, Manresa ressorgia literalment de les cendres. Situada en terra de marca o de frontera, el cabdill sarraí al-Mansur va saquejar, incendiar i destruir Manresa, després d’haver fet el mateix a Barcelona. Era l’any 999 i el cabdill del califat de Còrdova moriria poc després, l’agost del 1002. El seu fill i successor Abd-al-Malik, però, tornaria a destruir Manresa l’any 1003. I els habitants que varen salvar la vida, fugint de la ciutat i amagant-se als boscos i muntanyes, reprengueren les tasques de reconstrucció de cases i esglésies. Destruïda per les ràtzies dels sarraïns, també s’inicià el repoblament de Manresa. Expliquen les cròniques oficials que el dia 15 de juliol de l’any 1020, ara fa 10 segles, vingueren a Manresa l’abat Oliba i la comtessa Ermessenda de Carcassona, vídua del comte Ramon Borrell, mare i tutora de Berenguer Ramon I, que tenia aleshores 14 anys i que també era aquell dia a la ciutat. Algú ha considerat, no sense raó, que Manresa es pot considerar la Covadonga dels països catalans. I és que quan les tropes d’al-Mansur assetjaven Barcelona, el comte Borrell va poder escapar de la ciutat comtal i amb altres barons es varen refugiar a la nostra ciutat, des d’on enviaren missatgers al Papa de Roma i demanaren ajut al rei de França. Així podem entendre la ràbia i ganes de revenja dels àrabs contra Manresa.

Oliba havia estat nomenat bisbe de Vic l’any 1018. La visita a Manresa, dos anys més tard, volia donar una empenta a la reconstrucció de la ciutat, encara malmesa de la devastació perpetrada pels sarraïns i reorganitzar l’estructura eclesial, centrada en el temple de Santa Maria, romànica aleshores i de tradició secular. En aquells moments, Catalunya, gràcies als intercanvis comercials i culturals, es començava a convertir en una zona privilegiada. L’any 967, quan el monjo Gerbert d’Aurillac, futur Papa Silvestre II, va voler estudiar el quadrivium (aritmètica, astronomia, geometria i música), anà a Vic i Ripoll per adquirir uns coneixements matemàtics encara desconeguts a la resta d’Europa. La figura de l’abat, bisbe i comte Oliba és gegantina. Com es diu a Episcopus, l’oratori musical de Valentí Miserachs amb lletra de Josep Ruaix, que descriu un diàleg imaginari entre Oliba i Torras i Bages, el prohom ens va fer avançar cap a un destí de pau i serenor gràcies a la seva saviesa i bondat.

Oliba va aconseguir dinamitzar l’economia al reforçar la institució de la propietat privada tot posant límits al poder il·limitat i a la violència arbitrària dels senyors feudals. Per poder fer front a les despeses de la guerra, cada cop més els senyors s’apropiaven dels excedents del camp i abusaven dels pagesos, fent servir el seu poder de coerció militar. Els pagesos, abans lliures, van esdevenir serfs i foren obligats a habitar el mas i a lliurar part de la seva producció i feina al noble, pagant tributs i censos. Les terres que treballaven van passar sovint a ser també propietat dels nobles. Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva a inicis del segle XI (Toluges del Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. La pau i treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat. Inicialment s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. I posteriorment s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge. La protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. Al reduir la violència indiscriminada dels nobles i establir uns dies de treball productiu i intercanvi lliure, aconseguia molt més que una acció pacificadora. Aconseguia reactivar l’economia sense que això formés part dels seus plans o designis inicials.

1000 anys després de la reconstrucció de Manresa, segellada per l’abat i bisbe Oliba, la ciutat torna a lluitar contra un poderós enemic. Ara no són els exèrcits d’al-Mansur ni d’al-Malik, sinó les onades infeccioses d’un enemic invisible anomenat coronavirus. Ara, com abans, és inútil demanar ajuda al Papa de Roma o al rei de França. Els ajuts externs no varen venir. Esperem ara potser que, a nivell internacional, els científics puguin trobar una vacuna contra el virus. No serà una tasca fàcil ni immediata. Però no esperem que l’esquer golut de la renda bàsica universal o ingrés mínim garantit per l’Estat sigui la solució a la crisi econòmica que tot just comença. Perquè no ho serà. La subvenció de la pobresa mai erradica la pobresa, sinó que en crea més encara. Per vèncer la pobresa hem de generar activitat econòmica amb innovació i creativitat empresarial. La Manresa de l’abat Oliba tenia una part de la població incapaç de valdre’s per si mateixa, atesa per la beneficència i la caritat. Ara tindrem una creixent proporció de la societat en pobresa estructural que dependrà de l’Estat. La Manresa pròspera posterior a l’abat Oliba tenia una categoria de ciutadans, anomenats habitants, que gaudien d’exempcions d’impostos per haver-se instal·lat a la ciutat atrets per les crides que feia el govern municipal (Manresa medieval, Marc Torras Serra, p. 206). El període d’exempció podia ser de 5, 10, 15 anys o més i després ja passaven a pagar tots els impostos, però podent desenvolupar càrrecs públics. Ja hem defensat moltes vegades que ara calen rebaixes impositives per sortir de la crisi. Malauradament, el govern de Pedro Sánchez prepara l’anomenada reforma fiscal, que suposarà un increment massiu i generalitzat dels impostos a pagar. 1000 anys després de la restauració de la ciutat, ens cal un nou abat Oliba que impulsi la refundació de la nova Manresa i Catalunya del segle XXI.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada