La desescalada comença a ser una realitat i els carrers i les places tornen a omplir-se de gent. Després de dos mesos i mig de confinament, comença l’anomenada nova normalitat. En termes estrictament quantitatius, la mortalitat d’aquesta pandèmia queda, almenys de moment, molt lluny de la Pesta Negra de l’Edat Mitjana o la Pesta Antonina, portada a l’Imperi Romà per les tropes que tornaven de les campanyes del Pròxim Orient, que van arribar a matar un terç de la població cadascuna. El famós metge grec Galè va descriure els símptomes de la malaltia a la Roma imperial, generalment associada a la verola, amb febre i erupcions en la pell. La mort d’una de cada tres persones són xifres altíssimes. La Grip Espanyola de fa un segle va suposar la mort del 3% de la població mundial. Com diem, aquestes xifres queden molt lluny de les 27.200 víctimes mortals a Espanya o les 414.000 a tot el món. Però és difícil pensar que el pitjor hagi quedat enrere. En primer lloc, perquè ara començarà la crisi econòmica. I en segon lloc, perquè no estem vivint l’inici de la fi de la pandèmia, sinó la fi de l’inici o el final de la primera onada d’infeccions. La segona onada, segons els experts sanitaris, podria reproduir-se amb virulència els propers mesos d’octubre o novembre. El virus no està mort, sinó latent, i els països de l’hemisferi sud entraran ara a l’hivern. Si la COVID-19 continua propagant-se a l’hemisferi austral serà més fàcil que rebroti aquí la propera tardor.
Pel que fa a la crisi econòmica, haver sofert un confinament tan dur en un estat d’alarma tan perllongat no farà altra cosa que agreujar i dificultar la recuperació. Així ho ha confirmat el darrer informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Aquest organisme internacional ha elaborat dos escenaris en funció de si hi ha rebrot del coronavirus i en el més advers l’economia espanyola caurà el 2020 un 14,4% (recuperant el 5% el 2021). És la caiguda més gran dels països industrialitzats. Sense rebrot víric significatiu a la tardor, l’economia espanyola caurà un 11% (i recuperarà només un 7,5% el 2021). La previsió per a Espanya en tots els indicadors és desoladora. L’atur arribaria al 20% aquest any i al 22% el següent. En aquesta previsió, supera fins i tot a Grècia i se situa al capdavant de l’OCDE en destrucció d’ocupació. El deute públic assolirà nivells astronòmics del 130% del PIB aquest any, mentre que el dèficit es descontrolarà fins el 12,5%.
Són dades que no conviden a l’optimisme. Per tenir una referència, la caiguda del PIB provocada per la gran recessió del 2008 va ser molt inferior a l’actual i, malgrat això, es varen necessitar 8 anys per recuperar els nivells de producció previs. Concretament, el PIB del 2008 era de 1,11 bilions d’euros, xifres que no es recuperarien fins l’any 2016. En la crisi del coronavirus, ja no es tracta que es tardarà més a recuperar els nivells previs, sinó que hi haurà un abans i un després. En sortirem canviats. I així com hi ha moltes malalties amb les quals aprenem a conviure, perquè no les podem erradicar ni ens podem vacunar amb èxit, potser haurem d’imaginar un món amb COVID-19, més que no pas un món post COVID-19. És possible que l’erradicació total del virus, en un monument a l’arrogància humana, no sigui gens fàcil o, fins i tot, possible. Qui havia de dir que les ínfules de grandesa i prepotència de l’ésser humà, capaç de creure’s amo i senyor de l’univers, es veurien desmuntades per la més irrellevant de les partícules!
Els països que han gestionat millor aquesta primera onada de la crisi no són els grans, sinó els petits. Pensem en països com Corea del Sud, Israel o Nova Zelanda. I pensem també en els països nòrdics. Són països que tendeixen a confiar en la llibertat i responsabilitat individuals. El govern de Suècia, per exemple, no ha confinat la població, fet que ha permès mantenir l’economia i la producció actives, sense daltabaixos significatius en el PIB i l’ocupació. Són països basats en la confiança social, en el respecte mutu i, en general, construïts de baix a dalt. Altres països, com Espanya, han optat per un confinament draconià sota un perllongat estat d’alarma. Un exemple de desconfiança mútua, on l’administrador recela de l’administrat i estableix relacions marcadament autoritàries en una societat d’estil “ordeno y mando” construïda de dalt a baix.
Un estudi de l’institut socioeconòmic de Luxemburg (LISER) ha analitzat, per un total de 135 països, l’efectivitat de les mesures contra el virus. Els resultats no són sorprenents i coincideixen exactament amb el que ja es coneixia de la Grip Espanyola de fa un segle. Les mesures més efectives per lluitar contra la pandèmia són les de distanciament social. Concretament, les tres millors mesures de distanciament social són la suspensió d’actes públics, les restriccions d’aglomeracions de gent i el tancament d’escoles, seguides per la cancel·lació de la feina presencial i el confinament domiciliari. Pel contrari, el tancament del trànsit aeri, la suspensió del transport públic i les limitacions de la mobilitat interna no tenen efectes perceptibles en la lluita contra la pandèmia. Amb les dades d’aquesta investigació a la mà que ratifiquen, cal repetir-ho, el que ja coneixíem de la gestió de la Grip Espanyola, contrastem, una vegada més, la inoperància, incompetència i inefectivitat de les polítiques espanyoles. I cal preguntar-nos: tornaran a reincidir en l’error si d’aquí uns mesos esclata la segona onada infecciosa?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.