L’esperança francesa (i europea) es diu Macron

Després de les eleccions franceses, la ultradreta de Marine Le Pen i el centrista Emmanuel Macron han passat a la segona volta. Un alivi temporal pel país veí i tota Europa, especialment quan tot fa indicar que Macron serà el proper president i que França evitarà el cop autoritari i populista que representa l’altra candidata. Donat el pes i la importància de França a la Unió Europea, aquesta evita temporalment la seva dissolució. Malgrat tot, ni els francesos ni els europeus tenen molt a celebrar. Això es deu al fet que, en els últims anys, ha sorgit un fort sentiment popular en contra de l’establishment francès que inclou tendències extremistes d’esquerra i de dreta que no podem esperar que es moderin sota un president com Macron.

De fet, al voltant del 75% dels votants va rebutjar als partits tradicionals, i les properes eleccions del 7 de maig seran les primeres en què no participarà, com a mínim, un representant d’aquests partits des que es va fundar la Cinquena República el 1958. Un 21% va votar per la ultradreta de Le Pen i un 20% va votar per la ultraesquerra de Jean-Luc Mélenchon, el candidat obertament neocomunista i chavista que prometia aliar-se amb Veneçuela i Cuba. És a dir, un 41% dels votants francesos va donar suport a candidats que proposen alguna combinació de les següents idees: abandonar la UE i optar pel proteccionisme, tancar les fronteres a la immigració, implementar un impost del 100% a la renda màxima, rebutjar els tractats de lliure comerç, acostar-se a la Rússia de Putin, incrementar la gegantina burocràcia francesa o sacrificar les llibertats civils a la guerra contra l’enemic exterior.

Alguna cosa no funciona al país gal perquè tants francesos repudiïn les polítiques i els valors que fins ara suposadament han representat. El sistema no funciona. Ha produït una desocupació alta i de llarga durada (10% en general i 25% d’atur juvenil) i baix creixement econòmic (només l’1,1% l’any passat). En situació de relativa bonança econòmica, ningú s’aventura a iniciar viatges totalitaris cap a l’opressió o socialismes autoritaris cap a la misèria. L’elevadíssima despesa pública, equivalent al 58% del PIB de França (19.000 euros per habitant) i expressió de l’arrelat jacobinisme keynesià, ha estat incapaç de vertebrar socialment el país veí i reactivar-lo econòmicament. L’anèmic creixement és clarament insuficient per oferir un futur esperançador als joves francesos i per integrar els també francesos descendents d’immigrants de segona o tercera generació. Els extrarradis de les grans ciutats, les tristament famoses banlieues, es converteixen en guetos excloents i en perillosos focus d’incubació d’idees gihadistes.

Per a molts francesos, la culpa ve de l’exterior: de la globalització i de la UE. En realitat, però, l’origen de la majoria dels problemes és nacional. L’Estat és enorme i insostenible. La despesa pública és la segona més alta de la zona euro, i els impostos a la renda es troben també entre els més elevats del món. Les regulacions laborals són extremadament rígides. L’Estat benefactor s’ha convertit en un monstre, en un veritable Leviatà, que va consumint cada vegada més recursos alhora que desanima l’ocupació.

Davant la manca d’oportunitats i els insuficients registres econòmics, l’elit governant ha estat incapaç d’implementar les reformes necessàries. Irònicament, França ha intentat exportar la seva malaltia a altres països de la UE. Ha descoratjat reformes en altres països que volen reduir el seu nivell de despeses i impostos, i ha volgut centralitzar més decisions a Brussel·les, on té un ampli poder. Els francesos tenen raons per desconfiar de la UE. Després que van rebutjar la Constitució europea el 2005, els buròcrates de Brussel·les la van rebatejar com Tractat de Lisboa i l’han imposat sense l’aval de les urnes. Aquesta actitud oficial està darrere de l’anomenat dèficit democràtic que afligeix Europa i que tant ha fet per fomentar l’extremisme europeu. Previsiblement, l’Elisi acollirà com a proper president de la república a Emmanuel Macron. Un president que governarà sense majoria al Parlament. Els dos partits francesos d’extrema dreta i extrema esquerra tenen vasos comunicants entre ells. Si França no es regenera econòmicament i socialment, els extremismes polítics reapareixeran amb més força encara per fer fracassar tant la Cinquena República francesa com la Unió Europea.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *