Les lliçons del Popular

No ens havien assegurat els nostres dirigents, per activa i per passiva, que la gran recessió del 2008 s’havia superat del tot? I que l’onerós procés de reestructuració bancària, amb càrrec a la butxaca dels contribuents, estava definitivament completat? I que les entitats financeres que havien sobreviscut ho feien amb salut de ferro? Doncs ves per on que, en qüestió d’hores, el sisè banc d’Espanya ha desaparegut. El ressò de les paraules de l’exconseller del banc Pedro Larena afirmant, ara fa vuit mesos, que “el Popular és un gran banc i mantindrà la independència” contribueixen a engrossir l’important llegat d’arrogància, estultícia i niciesa humanes. Els dipositants d’aquest banc varen anar a dormir el dimarts com a clients del Popular, però es despertaren pertanyent al Santander. I és que el banc càntabre dirigit per Ana Botín l’ha comprat per 1 euro. L’impulsor de l’operació ha estat el Banc Central Europeu, que inaugura els seus poders com a supervisor bancari a través de la Junta Europea de Resolució presidida per Elke König.

S’abandona l’infame camí de resolució anomenat bail-out (rescat extern) seguit pels governs del PSOE i del PP fins a la data. Fins ara, com en el rescat de Bankia i Catalunya Caixa, el conjunt de la societat espanyola havia suportat els números vermells de la irresponsable gestió financera dels equips directius de les caixes quebrades. Gràcies a Angela Merkel i a Europa, les noves normes de resolució de crisis bancàries intenten minimitzar el cost pel contribuent. Amb l’anomenat bail-in (rescat intern) suporten les pèrdues els accionistes de l’entitat, en primer lloc, seguits dels creditors i tenidors de deute. En tot cas, però, en queden exclosos els contribuents i els clients, sempre que els seus dipòsits siguin inferiors a 100.000 euros. És com ha de ser. Per tant, els accionistes del Popular i alguns tenidors de deute ho han perdut tot. La mesura afecta a 300.000 accionistes i titulars de bons convertibles i deute subordinat per valor de 2.000 milions d’euros. Tota la cúpula del Popular, amb Emilio Saracho al capdavant, queda rellevada i totes les operacions de les últimes setmanes adoptades per l’anterior equip directiu queden en suspens. Està per veure quantes de les 1.644 sucursals del Popular a Espanya tancaran, i quants dels 11.000 treballadors perdran la feina.

Com és possible que el Popular, considerat fa 25 anys un dels bancs més rendibles del món, hagi arribat a desaparèixer? D’on li vénen els greus problemes finals de liquiditat, solvència i sobreendeutament? Enrere queda la presidència de Luis Valls Taberner, cosí de Fèlix Millet i Maristany, pare aquest darrer de Fèlix Millet i Tusell, el pirata del Palau de la Música. Els Valls, vinculats a l’Opus Dei -l’obra del santificat Josep Maria Escrivá de Balaguer-, amb una vida gairebé monacal i acompanyat del nucli de l’accionariat del banc, també de l’Opus, va imposar la màxima austeritat i control de costos. Gràcies a aquest lideratge en costos, el Popular es va convertir en el banc més rendible d’Europa als anys noranta. El seu successor Ángel Ron, però, va cometre un doble error tràgic: va abandonar la prudència i austeritat de Valls per entregar-se al frenesí orgiàstic de la bombolla immobiliària. Del 2004 al 2006 va incrementar un 46% els crèdits, concedint arriscades hipoteques a promotors als preus màxims de la bombolla immobiliària. Dues ampliacions de capital, de 5.000 milions d’euros el 2012, i l’emissió de 3.000 milions en deute subordinat no han estat suficients. A més, va comprar el Banco Pastor el 2011 per 1.300 milions d’euros, un banc també empatxat de totxo que va acabar tenint un forat de més de 500 milions. El darrer president, Emilio Saracho, provinent de JP Morgan i irònicament bregat en temes de fusions i absorcions, no ha pogut redreçar la situació i ha certificat la defunció del Popular. Al final, el nord d’Europa protestant i calvinista, impregnat de la lectura de l’autoresponsabilitat més estricta, ha determinat com hauria de morir el banc més catòlic del sud del continent. El Santander, ara, preveu una ampliació de capital de 7.000 milions per poder digerir uns actius tòxics valorats en 37.000 milions d’euros. Les pèrdues del banc finat també es preveu que minusvaloraran el compte de resultats del Santander en més de 8.000 milions. D’aquesta manera, el banc càntabre aporta l’anomenada quota de sang o contribueix amb la seva part del peatge al sosteniment del sistema financer espanyol (BBVA ha adquirit Catalunya Caixa, La Caixa va fer el mateix amb Banca Cívica i Banc Sabadell es va quedar amb la CAM).

La lectura final admet una doble valoració, positiva i negativa. La positiva és que els contribuents, per primera vegada, no s’hauran de gratar la butxaca. El rescat intern (bail-in) del Popular recau sobre qui hauria d’haver recaigut des del primer moment: accionistes i tenidors de deute. Mai s’haurien d’haver socialitzat les pèrdues, com va passar amb Bankia i Catalunya Caixa. És del tot inacceptable la privatització dels guanys i la nacionalització de les pèrdues. La lectura negativa és constatar que la política monetària ultraexpansiva dels bancs centrals no soluciona cap problema. Com a molt, els ajorna i els empitjora. El Popular no s’ha salvat ni després d’una dècada amb finançament monetari il·limitat a cost zero. Això ens recorda que aquest sistema bancari, capaç de multiplicar els passius financers del sistema i de generar crèdit del no res en virtut del privilegi de reserva fraccionària, contribueix a la manca d’estabilitat econòmica amb la successió de crisis periòdiques i està sentenciat a tenir crisis d’insolvència i manca de liquiditat. Provin, si no, què és el que passa si els clients d’una oficina bancària decideixen retirar alhora els diners dels seus comptes corrents disponibles a la vista.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *