Aquestes línies tenen la pretensió de ser una reflexió sobre la perplexitat que suposa haver de conviure amb els més extraordinaris avenços científics i tecnològics que s’han donat entre les últimes dècades del segle XX i els inicis del XXI.
En aquesta conjuntura temporal, algunes persones hem anat fent camí donant cops de volant entre el temor i l’esperança. Temor davant el vertigen dels canvis, i l’esperança d’un benestar, on es prefereix la immediatesa de la informació a la profunditat del pensament, tot i que poden coexistir de forma equilibrada.
En el futur, els historiadors, quan parlin del segle XXI, explicaran que en els seus inicis, va tenir gairebé només un protagonista “El món 2.0” i “Les tecnologies de la informació i comunicació” (Internet, Facebook, Twitter, SMS, Whatsapp, Smartphone, Gossip…). Aquest termes, tan familiars avui, en la perspectiva històrica del temps formaran part d’un “Parc Juràssic”, i és molt difícil pronosticar on serem si aquest catalitzadors de la conducta segueixen avançant al ritme actual.
No podem negar els avantatges pràctics que ens ofereixen les actuals formes de comunicació, però comença a preocupar en diferents col·lectius de les ciències de la salut, l’abús que es fa de les noves tecnologies. Alguns experts proclamen que totes aquestes tecnologies són inofensives, que no poden crear cap tipus d’addicció; i tenen raó si considerem el principi de que és molt difícil crear addicció sense una substància que la generi.
On està doncs el problema? Sembla bastant clar que el problema no radica ni en l’aparell ni en el sistema. El problema és la persona que hi ha darrere, i sobretot en l’ús que en faci. És evident que allò aportat per les noves tecnologies, pot ser una oportunitat com una amenaça per a molts dels seus usuaris.
Aquesta amenaça ja ha estat anunciada per molts professionals del món de l’educació i la sanitat. Hi ha indicis que navegar per Internet requereix una atenció molt breu i sempre canviant, la qual cosa va en detriment d’una atenció focalitzada i sostinguda; per cert, necessària per a l’estudi. Els telèfons intel·ligents inviten a l’hiperconnectivitat. La immediatesa i la interactivitat, pot generar certa dependència i incrementar l’estrès per l’obsessió que produeix el rebre missatges. Estar pendent dels correus electrònics que ens entren, pot repercutir de forma negativa en les tasques que s’estan realitzant. Internet ens pot allunyar de les formes de pensament fonamentades en la reflexió, i ens fa ser més eficients en la recerca d’informació, però menys solvents en l’aprofundiment d’aquesta informació.
Saber estar sols, que és necessari per poder arribar a l’autoconeixement, és una tasca que cada cop és més difícil aconseguir. Ens hem acostumat a una mena de “soledat socialitzada”. Han canviat les formes de relació amb els altres. Relacions emocionals i personals com l’empatia, no són habituals, i es pot donar una lleugera deshumanització que ens fa sovint més uniformes, impedint pensar de forma autònoma. Xarxes socials i espais virtuals idolatrats per moltes persones, poden impedir gaudir d’una vida plena, a favor de la seva projecció a l’exterior. Xarxes socials que són molt útils per conversar, i fins i tot per establir relacions de negoci, però que poden invitar també al narcisisme, a la lleugeresa, a la superficialitat, dificultant una comunicació autèntica. Pares, professors i psicòlegs s’han vist sorpresos i desbordats per aplicacions que permeten difondre comentaris i xafarderies des de l’anonimat, que tot i que aparentment semblen inofensius, poden acabar en ciberassetjament. Llocs d’oci i reunió, on les persones es reunien per conversar prenent un cafè, ara també s’omplen i són l’escenari ideal per gaudir d’un silenci gairebé sepulcral, on les mirades no s’adrecen a la cara de les persones, essent el rei la pantalla en qualsevol de les seves formes. Reunions familiars o d’amics, que servien per recordar i transmetre oralment històries, anècdotes i costums, moltes d’elles s’han convertit en intercanvis de fotos, vídeos, missatges, acudits… etc.
Estem en una societat immersa en un món virtual És ben cert que el món canvia., i que en aquest canvi tots estem inclosos, i qui no s’adapti al canvi es quedarà enrere, essent aquest un veritable problema, que el convertirà en un analfabet funcional. Davant les noves tecnologies hem de saber ser i hem de saber estar, i això suposa adoptar actituds responsables per poder ser protagonistes i no víctimes de l’estat actual i dels nous avenços, que cada cop més fugaçment s’aniran produint.
La necessitat autoimposada d’estar permanentment connectats no té gaire sentit i aporta poc valor. Estar sols amb la companyonia de la connectivitat és poc enriquidor. Es fa imprescindible saber desconnectar. Hem d’impedir que la nostra vida real es pugui veure seriosament distorsionada per l’existència digital.
En definitiva, donada l’evidència que l’ús de les coses i els costums es desenvolupa en la mesura que les persones interactuen amb les noves tecnologies, tinguem l’esperança que sigui la mateixa evolució tecnològica qui faciliti uns hàbits de conducta més coherents en la nostra societat, tot i que essent aquesta en part el resultat del món virtual, suggereix més preguntes que respostes. El més cert, malgrat tot, és que encara continua depenent de l’ésser humà la possibilitat d’endollar-apagar, connectar-desconnectar. Possibilitat, que cada dia que passa suposarà un esforç major poder conservar aquest privilegi.
Rafel Roca i Olmos – Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB
Em quedo amb la frase sobre el “Saber estar sols, que és necessari per poder arribar a l’autoconeixement”.
Es un concepte que cada cop veig més clar que les noves generacions no valoren i em fa pensar a on pot portar aquesta situació de no saber estar sols, de no saber estar amb els teus propis pensaments.