En una concepció liberal de la societat, la funció bàsica de l’Estat és la defensa dels drets de propietat, a través de lleis abstractes i de caràcter general. L’Estat contribuiria a establir el marc jurídiconormatiu de la societat. Fixaria les regles del joc i les faria complir. En definitiva, li correspondria la defensa dels drets de propietat privada, garantir el compliment dels contractes voluntaris i, en termes generals, el manteniment de l’ordre públic i legal sense pretendre establir determinats resultats finals en la distribució dels recursos. Era un Estat reduït, perquè les seves funcions també ho eren. Així, en la majoria de països desenvolupats la despesa pública no superava el 10% del PIB durant el segle XIX i principis del XX. Aquesta època de la civilització occidental però, ha passat a la història. En un segle XX nefast, l’expansió de l’estatisme més militarista va provocar dues catastròfiques guerres mundials que varen anihilar la preeminència europea, desplaçant el centre de gravetat mundial cada vegada més cap el Pacífic. En una època postliberal, l’expansió de les funcions de l’Estat arriba de la mà de Keynes i la seva revolució econòmica. A la funció reguladora i d’establiment del marc legal, se li suma la funció redistributiva, la provisió directa de béns i serveis, així com també la funció estabilitzadora de l’activitat econòmica. Ara la despesa pública supera el 30% del PIB a tots els països, i en alguns casos fins i tot el 50%. L’Estat recapta impostos i realitza transferències. Una idea, mil vegades repetida, és que la redistribució de l’Estat ha de millorar l’assignació de recursos del mercat introduint més igualtat en els resultats. Els governs fixen impostos progressius sobre la renda i utilitzen els ingressos per proporcionar béns públics i finançar una xarxa social de seguretat per a aquelles persones desafavorides i amb menys recursos.
Cert? Doncs no. Angus Deaton, Premi Nobel d’Economia l’any 2015, afirma que, en els països pobres, els governs estan interessats en perpetuar l’explotació del poble. Lluny de contribuir a la reducció de la desigualtat, aquests governs serien els causants d’un espoli permanent que actuaria en sentit contrari i regressiu, afavorint les elits dirigents a costa de perjudicar la majoria social. I en els països rics, continua el professor escocès de microeconomia, els governs són capturats per lobbies o grups de pressió organitzats que determinaran una redistribució de la renda favorable als seus interessos. Per tant, lluny de contribuir a la transferència de rendes dels rics als pobres, els governs promourien el transvasament de recursos dels grups no organitzats als grups organitzats. Els EUA dediquen un 18% del PIB a la sanitat i, malgrat això, tenen una esperança de vida inferior a la de França o Alemanya, on la despesa sanitària és del 12%. Alinear la despesa amb els estàndards europeus significaria tornar 8.000 dòlars, que ara acaben en mans de grups organitzats, a les famílies originàries. Deaton assenyala el cas de la venda d’opiacis legals que es prescriuen com analgèsics. S’estima que la sobredosi d’aquests medicaments amb recepta va matar 16.000 persones l’any 2015. Els beneficiats del negoci, amb facturacions milionàries, són els laboratoris farmacèutics que els produeixen. Les dades demostren que els legisladors defensen els interessos d’aquests poderosos grups, i no les del públic en general. La democràcia nord-americana pot estar danyada fins el punt de redistribuir les rendes a favor dels poderosos, de baix a dalt, i no a favor dels més febles, de dalt a baix. A Espanya paguem una de les factures elèctriques més elevades d’Europa. Sabem que la causa és la manca de competència real i l’existència d’un monopoli regulat i avalat per l’Estat. El cost de l’energia elèctrica per al consumidor domèstic (consum anual inferior a 5 MWh) va ser un 11,2% superior a la mitjana europea l’any 2016. I el cost de l’electricitat per a la petita empresa i els serveis (consum anual inferior a 20 MWh) va ser un 34,3% més elevat que per als seus competidors europeus. En canvi, la gran empresa (consum anual entre 70.000 i 150.000 MWh) presenta costos inferiors a la mitjana europea en un 8,1%. ¿No serà el motiu que la gran empresa, com a grup organitzat, té un canal de comunicació permanent amb el govern, mentre que la resta de mortals no?
Intermón Oxfam acaba de publicar aquesta setmana un informe sobre el compromís dels governs en la reducció de les diferències de renda. Espanya ocupa el lloc 24 del rànquing, una mala posició que ens situa darrera de Grècia, per exemple. L’informe analitza el nivell de despesa social, el grau de progressivitat fiscal i els drets laborals. Hom pot pensar que la reducció de les diferències de renda requereix una elevada despesa social, un alt grau de progressivitat fiscal i uns drets laborals tutelats directament pel govern. Una altra vegada, però, es produeix la sorpresa al constatar que no és així. Els rànquings estan encapçalats per països molt més liberals que Espanya. En despesa social, el líder és Irlanda, que hi dedica el 20,6% del PIB (Espanya el 25,4%). En termes de fiscalitat, Oxfam destaca Austràlia. I Austràlia és el sisè país amb menor pressió fiscal dels 35 que componen l’OCDE. El tipus impositiu mitjà sobre les rendes del treball és el 27,6% a Austràlia, mentre que a Espanya supera el 40,7%. Concretament, el gravamen dels salaris més baixos equival al 22,3% al país austral i al 37,3% a Espanya. Pel que fa als salaris més elevats, el tipus impositiu mitjà és el 33,4% a Austràlia i el 45% a Espanya. Per últim, pel que fa als drets laborals, Oxfam destaca a Suïssa, ostensiblement un país molt més pròsper, més liberal i menys intervencionista que Espanya. Com veiem, el supòsit liberal d’un Estat limitat no ha de ser necessàriament un argument a favor dels més rics, ni l’actual economia mixta amb governs ultraintervencionistes una garantia a favor dels més febles.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.