El futur dels països petits


Un cop acabades les vacances, tornem mica en mica a reprendre la normalitat. L’inici de les classes escolars es fixa per al 12 de setembre en el segon cicle d’educació infantil, primària, ESO, batxillerat, cicles formatius i graus universitaris. Abans, però, tenim la celebració d’una nova diada, especialment significativa en els moments actuals de profunda crisi institucional, confrontació social i polítics empresonats. El pas del Rubicó realitzat per bona part de la societat civil catalana va ser l’Onze de Setembre de 2012. Un milió i mig de persones van respondre a la crida independentista de la Diada Nacional a Barcelona, una de les més multitudinàries fins aleshores. Donat que l’opinió pública sempre precedeix l’acció política, la manifestació del 2012 va suposar un punt d’inflexió que va situar el sobiranisme, ja sigui des d’un punt de vista favorable o contrari, en el centre de la vida política catalana i espanyola. 7 anys més tard, i a l’espera de la sentència pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017, el virulent conflicte continua vigent i lluny de qualsevol millora.

El número òptim d’estats o quina ha de ser la seva grandària no està escrit enlloc. Sovint, tot i que no sempre, les fronteres polítiques són el resultat de conflictes violents i guerres mortíferes. L’Estat-nació actual, aplicable a França i Espanya, per exemple, sorgeix a mitjan segle XVII amb el Tractat de Westfàlia (1648) i la fi de les guerres de religió. A partir d’aquest moment, desapareixen definitivament les corones feudals, controlades per càrrecs nobiliaris, i es dóna pas a governs que imposen el poder sobre la població d’un territori nítidament delimitat. Amb la globalització econòmica actual, però, aquest sistema institucional comença a presentar un visible procés d’erosió i clars símptomes de debilitat que el fan creixentment disfuncional per donar resposta als grans problemes. Les fronteres polítiques i econòmiques, en una economia globalitzada, són creixentment diferenciades. El poder del govern espanyol, i la seva judicatura, arriba fins la Jonquera o la frontera amb Andorra, però no més enllà. Els ciutadans de Puigcerdà i la Cerdanya paguen els seus impostos a l’Estat espanyol. En canvi, els parents que tenen a Perpinyà, que encara conserva la seu del Palau dels reis de Mallorca i que havia format part de la Corona catalanoaragonesa, paguen els impostos a l’Estat francès. I els andorrans, en l’exercici de la seva plena sobirania, paguen minúsculs impostos per mantenir unes estructures d’Estat i de govern limitades. La globalització econòmica i la millora de les comunicacions, per altra banda, permeten el lliure intercanvi de béns, serveis i idees entre tots ells sense controls destacables per part dels respectius governs. Un andorrà pot adquirir productes francesos que vendrà als ceretans a un preu més favorable, gràcies a la baixa fiscalitat de la que gaudeix el país dels Pirineus. I tots ells poden veure’s sovint i estar connectats permanentment a les xarxes socials. Per tant, les fronteres econòmiques i humanes s’amplien, gràcies a la globalització, i escapen al poder d’alguns Estats.

A diferència de l’ordre institucional antic sorgit de Westfàlia, avui no és imprescindible un gran territori per prosperar en un món interconnectat. Si el 1946 hi havia un total de 76 països independents, ara n’hi han aproximadament 200. El menys poblat, Tuvalu, amb representació a l’ONU, no supera els 12.000 habitants. I no es moren pas de gana, sinó just el contrari. Singapur, una ciutat independitzada de Malàisia l’any 1963, ostenta un nivell de vida altíssim i gaudeix d’una renda per càpita de 54.700 euros, situant-se en el top 10 mundial. A tots els rànquings de competitivitat, innovació, ingressos, felicitat o baixos nivells de corrupció, hi figuren països com Suïssa, Suècia, Dinamarca, Holanda o Finlàndia. Economistes, entre altres, com Alberto Alesina o Enrico Spolaore han donat molts arguments a favor del small is beautiful. L’estatisme burocràtic xoca amb l’economia global. S’ha de potenciar la solidaritat reforçant el paper de la família com a fonament de la societat i preservant la capacitat efectiva d’elecció de l’individu. La qüestió de Catalunya, malgrat totes les incerteses, és la punta de llança d’un nou ordre internacional i ofereix la possibilitat de superar un sistema institucional espanyol caduc i controlat per una casta partidista i depredadora, dedicada a la recerca de rendes i a l’espoli sistemàtic. Catalunya tampoc és aliena a casos de corrupció, ni molt menys, però el vigor de la societat civil i l’escurçament de la distància entre l’administrat i l’administrador haurien de permetre albirar un funcionament més esperançador de les institucions democràtiques i un marc jurídic i institucional més just i eficient.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.