Mesures per a la recuperació

Quan han transcorregut dos mesos des de l’esclat de l’epidèmia pel coronavirus a Espanya, la caiguda en picat de l’activitat econòmica és brutal sota qualsevol dels indicadors considerats. Amb un govern d’ideologia centralitzadora i intervencionista, s’imposen els decrets de dalt a baix. El govern decreta i la societat obeeix. No es permeten modificacions o vies pròpies a un pla monolític i uniformitzant. La manca d’accions descentralitzades i heterogènies, partint de realitats locals diferenciades, forma part de la tradicional desconfiança del país cap a solucions més liberals, basades en el mercat i orientades de baix cap a dalt. No té cap sentit, absolutament cap, imposar les mateixes mesures restrictives als territoris amb baixa incidència del virus (les Balears, illes Canàries i Múrcia no han arribat a superar els 150 contagis diaris, mentre que Andalusia i València han estat per sota dels 600) que als territoris més afectats per la pandèmia (Madrid amb 2.500 contagis diaris o Catalunya amb 1.700). És obvi que cada comarca o zona sanitària hagués pogut experimentar diverses formes de contenir la propagació del virus, endurint o relaxant les mesures en funció de l’evolució de l’epidèmia.

La intensitat de la recuperació, quan es permeti la reobertura, dependrà de la salut dels treballadors i del teixit empresarial. Com més gran sigui la destrucció d’empreses, més difícil serà la sortida des del fons. Dit en positiu, si cap empresa hagués estat seriosament afectada pel tancament i la tornada a l’activitat habitual fos immediata, veuríem una recuperació en forma de V. Naturalment, aquest no serà el cas. Hi ha moltes empreses seriosament danyades pel lockdown i costarà recuperar els ritmes de facturació acostumats. Un primer grup d’empreses tindrà problemes d’insolvència i serà incapaç de pagar els deutes amb els diferents stakeholders com treballadors, proveïdors, bancs, Hisenda i Seguretat Social. És un conjunt d’empreses que són potencialment rendibles i que a mitjà termini poden recuperar els beneficis en els comptes d’explotació. Però, de moment, estan descapitalitzades per la baixada d’ingressos o les pèrdues registrades. Un segon grup d’empreses hauran mort i no tornaran a obrir mai més. Pot ben ser que hagin exhaurit tot el capital i recursos propis, o que senzillament s’hagin quedat sense clientela. La reestructuració de la demanda i el canvi en les pautes de consum faran, per exemple, que algunes línies de navegació aèria o hotels hagin de tancar.

Per tal d’impulsar la recuperació, caldrà capitalitzar les empreses viables però temporalment insolvents, i flexibilitzar l’economia per facilitar i accelerar la creació de noves empreses adaptades a un entorn canviat i diferent. Es tracta de captar estalvi intern i extern per canalitzar-lo a l’activitat productiva més urgent i prioritària. Hom pot pensar que els préstecs bancaris subsidiats o avalats pel sector públic són la solució. Però no és així. Els bancs, amb molts problemes acumulats al seu actiu, són reticents a concedir nous préstecs dubtosos de poder-se retornar. I el passiu de moltes empreses industrials o de serveis també presenta un excés de deute. Convé incrementar els recursos propis i reduir l’exigible, abans de continuar inflant el deute. Una mesura que podria augmentar l’estalvi necessari per recapitalitzar les empreses insolvents, al mateix temps que incentivaria la creació de noves empreses, és la suspensió temporal de l’impost que grava les rendes empresarials. Això és, la supressió temporal de l’impost sobre els beneficis de les societats mercantils, així com dels mòduls que paguen molts autònoms. La vigència d’aquesta mesura extraordinària podria limitar-se a la resta de l’any i el que ve, i acompanyar-se de la reducció en la cotització per contingències comunes a la Seguretat Social. I per reactivar el consum, res millor que rebaixar temporalment el tipus impositiu del 21% al 10%. Com Alemanya.

Aquestes mesures reactivarien molts negocis i un munt de noves empreses naixerien per donar resposta a les noves demandes socials. La pròpia administració no hauria d’assumir un cost massa elevat. Els treballadors que tornessin a l’activitat productiva reduirien les llistes d’atur i permetrien rebaixar la factura dels subsidis. Per altra banda, la recaptació efectiva de l’impost de societats en una època de profunda crisi econòmica és mínima. Finalment, el govern espanyol hauria de sentir-se directament al·ludit per la recent sentència del Tribunal Constitucional alemany, que limita i posa condicions a l’enèsim programa de compra de deute públic per part del Banc Central Europeu (Pandemic Emergency Purchase Programme). I és que la Carta Magna germànica, basada en la proporció i l’equilibri, no és compatible amb l’aplicació indefinida del “whatever it takes” de Mario Draghi i concedeix un termini de 3 mesos a Christine Lagarde per aclarir quin és l’abast del programa PEPP. Des de l’última crisi a l’estiu del 2012, l’executiu espanyol ha tingut 8 anys per fer els deures, sanejar l’Estat i reduir el deute públic. Però no ho ha fet. Els polítics espanyols no poden estar mendicant permanentment la solidaritat europea sense condicions. La solidaritat implica responsabilitat. No es pot estar sempre estirant més el braç que la màniga… I el temps s’acaba.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada