Recuperant la normalitat, després del descans estiuenc, i en un exercici d’optimisme un xic forçat, podem considerar que no anem tan malament. La temporada turística ha estat excel·lent amb una xifra de turistes, fins el mes de juliol, de 42,4 milions, un 11,1% més que l’any passat. La previsió anual apunta a superar els 70 milions de turistes, molts d’ells visitants de Catalunya, el que suposa un nou rècord. Factors externs com els atacs terroristes a França i la inestabilitat política de destins mediterranis habituals com Egipte, Tunísia o Turquia hi han contribuït. Malgrat tot, la despesa mitjana per turista és baixa, no supera els 1.000 euros, i un turisme massiu genera costos sobre els residents i tensiona els serveis públics. El turisme és acceptable com a motor auxiliar de l’economia, però presenta una productivitat baixa, lluny dels registres de la indústria, que hauria de ser el motor principal. No podem pretendre gaudir dels estàndards de vida suïssos servint cerveses a un xiringuito de la platja.
Durant el mes d’agost, tampoc s’han registrat les habituals tempestes financeres d’altres anys. Però és una falsa calma que amaga un fet històric sense precedents, el d’interessos negatius, que amenaça amb conseqüències imprevisibles funestes. Més enllà del càstig directe als estalviadors i l’erosió dels beneficis bancaris, els interessos negatius expliquen el revifament de la construcció. Quan els actius monetaris i els dipòsits ofereixen rendiments negatius, la vivenda es torna a convertir en un actiu refugi. Les compravendes d’immobles es reactiven, amb increments del 15%, i els preus també pugen el 7,5%. No és que s’hagin digerit del tot els excessos de la passada bombolla, sinó que la inversió patrimonial en vivenda amb l’objectiu de cobrar un lloguer, quan les restants alternatives són pitjors, justifica l’augment de preus. I tot això, amb independència de com es valori, s’ha aconseguit sense la formació del nou govern.
A Espanya, habitualment, els escassos episodis de progrés econòmic i social que hi trobem, no són gràcies al govern, sinó malgrat el govern. En el millor dels casos, el (bon) govern interferirà poc en la lliure iniciativa empresarial, els processos d’estalvi i inversió, o l’esforç productiu dels treballadors, veritables artífexs del creixement. En el pitjor dels casos, el (mal) govern i la corrupció provocaran el marasme econòmic i l’esgotament social. En paraules de l’estadista Thomas Jefferson, el millor govern és el que menys governa (i el que menys governa és el que no governa). Però els mitjans de comunicació controlats pels partits polítics ens adverteixen que sense govern no tenim futur. I tornarà el govern, i tornarà a incrementar els impostos i a imposar normatives asfixiants i a coartar la incipient recuperació.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.