27 d’octubre de 2005. 10 estudiants de secundària estan jugant a futbol en el suburbi parisenc de Clichy-sous-Bois. Arriba la policia per a identificar-los i s’escapen. Tres d’ells s’amaguen en un transformador elèctric. Dos moren electrocutats i el tercer pateix ferides greus. A partir d’aquí comencen a cremar-se vehicles i comerços, s’estenen els amotinaments a altres ciutats fins que Sarkozy, titllant d’escòria la joventut del banlieue, decreta l’estat d’emergència.
13 de novembre de 2015. Atacs terroristes simultanis en set punts diferents de París provoquen més de 130 morts i centenars de ferits. François Hollande qualifica la massacre “d’acte de guerra organitzat des de l’exterior” i declara la guerra a l’Estat Islàmic.
Què està passant a la Grand France? Es deu a l’extrema pobresa dels joves ciutadans francesos, descendents d’immigrants? No. Certament que els terroristes no s’han criat al bulevard Saint-Germain, però tampoc es pot parlar pròpiament d’extrema pobresa. Omar Mostefai, un dels terroristes implicat en la matança a la sala Bataclan, vivia en una casa unifamiliar en un barri residencial a 90 km. de París i tenia muller i filles.
Es deu a la deixadesa política i a la falta d’inversions públiques socials? No. França té una economia fortament intervencionista, centralista i keynesiana. Els governs, tant de dretes com d’esquerres, han invertit en equipaments socials. En els suburbis, els treballadors socials són munió com també ho és la delinqüència juvenil, en un entorn dotat d’equipaments públics com guarderies, piscines, clubs juvenils i espais col.lectius. S’hi hagués pogut invertir més? Segur que sí. Però no seria cap garantia que, d’haver-se duplicat l’esforç pressupostari, s’haguessin evitat els problemes. L’exdiputada Rocío Martínez-Sampere reclama més inversió pública en els suburbis. Defensa que, al costat dels serveis d’intel·ligència i policials que ara ocupen els barris on fins fa dies ni tan sols patrullaven, hi entrin excavadores, cimenteres i operaris per començar a reconduir el present. Naturalment, en aquesta tasca hi situa el lideratge de l’administració pública i dels ajuntaments, i no pas l’empresari ni l’activitat productiva. És un error. No és res més que tornar a repetir receptes passades mil vegades aplicades i mil vegades fallides. O és que no recorda el Plan Español para el estímulo de la Economía y el Empleo (Pla E), de Rodríguez Zapatero, que consistia precisament en això? Més de 50.000 milions d’euros es van destinar a obres de molt dubtosa utilitat i escàs valor afegit. Alguns joves varen estar temporalment ocupats en aixecar voreres, per tornar a l’atur uns pocs mesos després.
Es deu al fonamentalisme islàmic? Aquests joves recorren al fanatisme religiós no pas per conviccions religioses, sinó com una falsa sortida a la buidor existencial. Hasna Aitboulahcen, la jove nascuda en els suburbis de París i immolada a Saint-Denis, no tenia conviccions religioses i portava el vel islàmic integral (niqab) com una manera de divertir-se.
Així, d’on sorgeix el gihadisme terrorista? Molt probablement, de l’absència total de futur dels seus adeptes, de la desesperança, la buidor i la manca de perspectives socials i econòmiques. Els aldarulls de l’any 2005 no es varen processar correctament ni molt menys solucionar. Aquesta joventut francesa, exponent del passat colonial del país veí, no pot escapar del cercle viciós de l’atur, la desigualtat creixent, el menyspreu, l’estigmatització i la marginació social. Cal disposar d’un discurs d’esperança i futur. Els francesos haurien de reconstruir el seu ego nacional i no menysprear a tots aquells que no es corresponen amb aquest ideal. És el que el sociòleg Alain Touraine anomena “la falsa consciència dels francesos quan parlen d’ells mateixos”. Els terroristes de París vénen majoritàriament de barris de Brussel·les o dels afores de la capital francesa. Són segones generacions criades en guetos del segle XXI on col·lectivament s’ha fabricat un caldo de cultiu de la desesperació, l’exclusió i del fanatisme com a via de sortida a una societat que aquests joves no senten com a pròpia. François Hollande ha declarat la guerra a l’Estat Islàmic i les tropes franceses bombardegen les seves bases a Síria. És un altre error i una fugida cap endavant que no resol els greus problemes latents, però que sí expandeix l’acció de l’Estat i la seva activitat coactiva i repressora. L’enemic no està a l’exterior, sinó a casa. Coneixem Brussel·les, París, Barcelona o Girona. Molt menys conegut és Molenbeek, Saint-Denis, el barri de la Mina o Salt. Si visiteu París, us recomano l’església de Saint-Denis. És una fantàstica basílica gòtica, que a voltes em recorda la Seu de Manresa, i que és el lloc de sepultura de la majoria de reis francesos. No consta, però, a cap guia turística, perquè està localitzada en els suburbis de la capital i no en el glamorós centre parisenc. Els polítics han de flexibilitzar aquesta encarcarada economia que amb un creixement raquític frustra la il.lusió col.lectiva d’una població que no pot millorar la seva situació social. S’ha de tornar a activar la possibilitat de progressar socialment. I això, amb estancament i sense creixement econòmic, és poc menys que impossible. No ens podem permetre la pèrdua de tota una generació de joves. L’Europa decadent s’ha de reinventar urgentment per integrar socialment la generació juvenil i oferir-los treball i ocupació. S’ha de tornar a activar la possibilitat de progressar econòmicament i socialment. A França, sí, i a Espanya, amb un atur juvenil proper al 50%, també.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)