Aquesta setmana el sindicat Comissions Obreres ha presentat un informe on mostra que la remuneració global dels primers executius de les empreses de l’Ibex 35 durant el 2014 es va incrementar un 80% de mitjana respecte a l’any anterior, situant-se en un sou mitjà de 5,5 milions d’euros, davant els 3 milions del 2013. Pel contrari, les retribucions mitjanes dels treballadors d’aquestes empreses van baixar l’1,5%, deixant el salari dels treballadors en 34.475 euros anuals. Si el 2013 la remuneració mitjana dels primers executius era 87 vegades superior a la d’un assalariat, l’any passat va passar a suposar 158 vegades més. Destaca, per la banda alta, la remuneració del president de Telefónica César Alierta, amb 43,2 milions, la de Jazztel amb 14,6 milions i la de CaixaBank amb 16,5 milions.
Per la banda baixa hi trobem Red Eléctrica amb 746.000 euros i Dia amb 971.000. Són també destacables les remuneracions dels primers executius d’Iberdrola (9,1 milions), Banco Santander (8,9 milions), la matriu d’Iberia IAG (6,6 milions), BBVA (6,5 milions) i Abertis (6,5 milions). En alguns casos, com el de la constructora FCC, la remuneració del consell d’administració va augmentar quasi un 50%, tot i declarar unes pèrdues de 724 milions. No hi ha cap relació, per tant, entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l’evolució real de l’empresa. Exactament el mateix que va passar amb CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics i que oferien elevades retribucions als seus directius.
Un altre aspecte destacat de l’informe és la reducció significativa dels ingressos de l’impost de societats, que han passat de 44.000 milions d’euros el 2007 a 18.000 milions el 2014, tot i que el benefici de les firmes de l’Ibex va registrar l’any passat un increment del 38%. El pronunciat descens de l’impost de societats contrasta, en canvi, amb l’increment de l’IRPF i de l’IVA.
Hi ha qui defensa l’augment del salari mínim amb l’objectiu de millorar el nivell de vida dels més desafavorits. És incorrecte. Si s’obliga a les empreses a pagar, per exemple, un mínim de 1.000 euros mensuals de sou brut, més 300 euros d’assegurança obligatòria a la Seguretat Social, el resultat serà un increment de l’atur dels treballadors menys qualificats. Qualsevol treballador que rendeixi per sota de 1.300 euros quedarà condemnat a no trobar ocupació, ja que cap empresari el contractarà si ha d’assumir les pèrdues.
El que sí es podria proposar és una llei de salaris màxims. Per crear ocupació cal reduir els costos salarials. Fins ara, l’ajust ha recaigut en la part més feble i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa en termes de cohesió social i eficiència econòmica, i es podria corregir amb una llei que limités el salari màxim interprofessional. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. Si el salari màxim fos de 10 vegades el salari mitjà de les empreses de l’Ibex, es situaria a l’entorn de 345.000 euros anuals. Sembla raonable.
El sou oficial del president Rajoy és de 78.185 euros bruts anuals, lliures d’impostos (el lloguer del palau de La Moncloa i altres despeses van a càrrec dels pressupostos), més 870 euros mensuals en concepte de parlamentari. Amb la fixació de salaris legals màxims, els costos laborals i l’atur disminuirien, alhora que la cohesió social augmentaria. L’aplicació d’aquesta norma, mitjançant un decret llei, seria fàcil i immediata. Naturalment, una norma d’aquest tipus interfereix en la dinàmica del mercat. Ara bé, i cal preguntar-se: és que potser el sou dels grans executius financers o d’empreses monopolístiques és un resultat del lliure mercat? Naturalment que no. Són empreses que gaudeixen de privilegis concedits per l’Estat i que detenten una posició de domini en un mercat altament regulat i intervingut. Posats a intervenir, limitem també els sous d’escàndol de les empreses monopolístiques i oligopolístiques.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)