Albert Einstein, el gran físic d’origen alemany, deia que és de bojos fer el mateix una i altra vegada i esperar resultats diferents. Si una i altra vegada posem el carro davant dels cavalls i no a l’inrevés, els resultats seran decebedors. Malgrat ser una obvietat, les (males) respostes dels nostres governants als problemes econòmics són sempre les mateixes. I quan els resultats no acompanyen i el carro no es mou, responen amb una dosi encara més elevada de la mateixa política fallida. Explorar noves vies de solució, però, no succeeix (quasi) mai. Els reptes econòmics tenen una doble dimensió, d’oferta i demanda. Pel cantó de l’oferta hi trobem variables tan fonamentals com l’estalvi i la inversió, la formació del capital humà i les infraestructures, la productivitat i les institucions. Pel cantó de la demanda, en canvi, destaca el consum públic i privat o el dèficit públic i la política monetària.
El bon creixement d’Espanya durant el primer semestre és sorprenent. No es deu ni a la despesa pública ni al dèficit. No és un creixement derivat per causes de demanda. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic, nivells d’inversió elevats i una contribució positiva del sector exterior, ja que el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan només del 5,4% al 6,6%. És un creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió i l’impuls de les exportacions, gràcies a la moderació dels preus i els salaris. De manera excepcional i transitòria, l’impuls de l’economia espanyola respon a factors d’oferta i no de demanda. ¿Vol dir això que el govern, finalment, ha après dels seus errors? No, bàsicament vol dir que l’absència de govern ha frenat momentàniament el seu intervencionisme ferotge i ha deixat que els agents socials s’ajustessin espontàniament a les circumstàncies, continuant el necessari sanejament financer amb la reducció del deute, la (lenta) reconversió productiva i el procés de devaluació interna amb la contenció de preus i costos. En contra de totes les amenaces infundades, un govern que no governi no va pas malament. Com va dir Thomas Jefferson, “el millor govern és el que menys governa” (i el que menys governa és el que no governa).
Qui sí intervé activament sobre la demanda, via política monetària, amb efectes potencialment destructius, és el BCE. El programa d’expansió monetària de Mario Draghi, amb la compra de deute públic (80.000 milions al mes) i privat (20.000 milions), continua fent camí. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai reactivar-la sòlidament a llarg termini. Fabricar moneda no té res a veure amb fabricar més i millors productes. El BCE ha flexibilitzat la seva política monetària fins a l’extrem. I continuar amb interessos negatius suposa l’estocada final a l’estalvi i la descapitalització dels bancs, que que han de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions). I malgrat això, els estímuls monetaris continuen. En paraules del banquer italià, «el programa de compra d’actius és efectiu i ens centrem ara a dur-lo a terme». Si és necessari, el programa s’estendrà més enllà del març del 2017. Si és necessari, Draghi pot instar la compra d’immobles i accions a Borsa, o omplir directament de bitllets les butxaques dels seus contactes. Tot, excepte reconèixer que aquestes polítiques d’estímul artificial de la demanda estan condemnades al fracàs.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.