La capacitat de producció del lliure mercat és enorme. Fins i tot els crítics més ferotges del sistema de preus descentralitzats, com Karl Marx en el Manifest Comunista (1848), ho reconeixen. Cap institució s’ha demostrat capaç de produir tants béns, en quantitat i qualitat, com el mercat. Si una persona de classe treballadora viu avui millor que un emperador de l’antiga Roma o que un príncep de l’Edat Mitjana és gràcies a que som hereus d’aquest sistema econòmic. Però els mercats no són perfectes (res en aquesta vida ho és) i els crítics assenyalen fallades que han de ser solventades amb la intervenció de l’Estat. El problema és que l’Estat també falla. I a Espanya falla estrepitosament. El control del govern dissenyat per corregir la dinàmica dels mercats pot generar fallades fins i tot superiors a les que pretén corregir. El resultat final, en aquests casos, va de mal en pitjor.
Considerem el cas de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), l’organisme públic encarregat de la supervisió de la Borsa i de la protecció dels inversors. En el passat més recent, la CNMV és la responsable de la sortida a cotització de Bankia a uns preus que s’han demostrat molt superiors als reals. També aquest òrgan regulador va ser incapaç de detectar el frau de Gowex, l’empresa de Jenaro García dedicada a la instal·lació de wifi en els espais públics i que va falsificar els comptes anuals de la societat durant tota una dècada. Curiosament, qui va descobrir el frau va ser Gotham City Research, una empresa privada dirigida per Daniel Yu, l’analista borsari que va desemmescarar el castell de mentides de Gowex, que pretenia uns ingressos per treballador superiors als de Google. Per tant, les fallades dels òrgans públics també existeixen i poden ser fins i tot pitjors que les del mercat, no solventant els problemes inicials i creant-ne de nous. Els buròcrates que dirigeixen els órgans supervisors poden concedir privilegis a amics i familiars.
Alguns partits polítics reclamen la despolitització dels òrgans reguladors. I és precisament aquesta demanda la que ha forçat la no renovació d’Elvira Rodríguez al capdavant de la CNMV. Però és ingenu pensar que l’organisme quedarà net de contaminació política. El model de supervisió i regulació centralitzada dels mercats està condemnat al fracàs. Això es pot comprovar també en l’organisme homòleg dels EUA, la Securities and Exchange Comission (SEC). Malgrat que Eric Ben-Artzi, un ex-empleat del Deutsche Bank, va aportar documentació que demostrava els problemes del banc alemany, la SEC no va actuar ni condemnar ningú. Per quin motiu? Per amiguisme. Qui avui està a la SEC pot estar demà al Deutsche Bank. I viceversa. Com a mostra, Robert Rice, responsable de la investigació interna del Deutsche Bank que va passar a la SEC el 2013, i també Robert Khuzami, que del departament jurídic de l’entitat financera va passar a l’òrgan regulador. Al final, una minoria privilegiada addicta al mecanisme de les portes giratòries es protegeix mútuament. I una majoria desprotegida acaba pagant i carregant amb les conseqüències dels seus errors.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.