00mb l’arribada de l’estiu, una economia tan dependent del turisme com la d’Espanya augmenta la contractació estacional i, per tant, redueix l’atur. Només temporalment i en llocs de treball molt centrats en paradetes de platja, hotels i comerços, però el redueix. La xifra d’atur registrat a les oficines d’ocupació es situa per sota dels 3,7 milions (l’atur segons l’Enquesta de Població Activa continua sent molt més elevat) i el número d’afiliats a la Seguretat Social s’acosta als 17,8 milions (molt lluny encara dels 19,4 milions que es varen aconseguir el maig del 2008). La notícia, de nou presentada en clau triomfal pel govern en funcions, té una cara fosca que convindria analitzar.
I és que dues febleses molt destacades són la temporalitat i l’atur a llarg termini. Concretament, només el 7,7% del total de contractes registrats el mes de juny va tenir caràcter indefinit. La resta, això és, el 92,3% són temporals (eventuals per circumstàncies de la producció, per obra o servei i a temps parcial) i, el que és encara pitjor, amb molt poques possibilitats de convertir-se en indefinits a la finalització. L’excés de temporalitat no es deu a l’extrema flexibilitat de la legislació laboral. El problema no és que el 30% dels llocs de treball de l’economia espanyola tinguin la consideració de temporals, sinó que aquest 30% es cobreix amb una successió de contractes de molt curta duració, on els treballadors no tenen possibilitat de consolidar-se i van encadenant una sèrie inacabable de contractes escombraria. ¿Aquesta alta rotació de treballadors es deu a una preferència del treballador per la inestabilitat laboral? Evidentment que no. Tanta temporalitat dificulta la vinculació i fidelitat a una empresa, disminueix els nivells de productivitat laboral, en els joves endarrereix la formació d’una família i perjudica la natalitat. Aleshores, és el pervers empresari el culpable d’aquesta situació? Tampoc. Els empresaris no són pas àngels, però tampoc dimonis. En la cerca del seu propi interès, que és el benefici, preferirien subscriure contractes indefinits per les feines permanents i contractes temporals per les discontínues, amb personal de confiança. Haver d’acomiadar treballadors perfectament vàlids, per haver-ne de buscar de nous en el mercat, no només perjudica la productivitat i els beneficis de l’empresa, sinó que també augmenta els costos administratius i de transacció contractuals. On rau aleshores el problema? En la legislació, que obliga a convertir un contracte en indefinit als 24 mesos, i en les elevades indemnitzacions d’un mercat de treball excessivament dual. L’avantatge de ser indefinit deriva en el dret a percebre una indemnització molt superior en cas d’acomiadament. A diferència dels contractes temporals, que reben una indemnització inferior per fi de contracte (12 dies de salari per any treballat), el treballador indefinit pot rebre dos tipus d’indemnitzacions a la fi del contracte: una indemnització de 20 dies per any treballat en cas d’acomiadament objectiu o una indemnització de 45 dies per any fins el 12 de febrer de 2012 i de 33 dies per any des d’aquesta data, en cas de ser declarat l’acomiadament improcedent. Amb aquestes indemnitzacions, l’empresari s’ho ha de pensar molt i ho ha de tenir molt clar abans de signar un contracte indefinit. El resultat és un excés de la temporalitat.
La segona gran feblesa és que el nombre de joves menors de 25 anys que fa més de dos anys que busquen feina s’ha multiplicat per sis en els últims vuit anys de crisi a Espanya (passant de 24.900 aturats el primer trimestre del 2008 a un total de 138.600 en el mateix període d’aquest any). Els menors de 25 anys que fa més de 24 mesos que busquen feina representen el 21% de tots els aturats d’aquesta franja d’edat. A més, la situació d’atur s’enquista i l’atur a llarg termini es va agreujant a mesura que s’escala en la piràmide d’edat al mercat laboral. A la franja d’entre els 25 i els 45 anys, l’atur de llarga durada representa el 40% del total, mentre que escala al 56% en els més grans de 45 anys. Un sector tan elevat de la població activa en atur permanent la converteix en inocupable i suposa una pèrdua de capital humà inestimable. Difícilment podran aquests aturats tornar al mercat laboral sense una inversió decidida en reciclatge i formació. El nombre d’aturats de llarga durada a Catalunya s’ha disparat en els últims vuit anys. En total, hi ha 283.200 persones en aquesta situació, la segona xifra més alta entre les comunitats autònomes.
Per tant, l’estiu ja ha arribat i les xifres d’atur milloren fugaçment. Però això no és res més que un oasi en el desert. L’atur continua sent un càncer de l’economia espanyola, tant en xifres globals, com per la seva dualitat i per les dimensions de l’atur a llarg termini.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.