El Producte Interior Brut (PIB) d’un país, això és, la valoració monetària dels béns i serveis finals produïts per un país en un any, és la mesura actual més important de benestar i creixement econòmic. El PIB el calcula cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, organisme que depèn de l’Administració General de l’Estat, sumant el consum, la inversió, la despesa pública, les exportacions i restant les importacions. Quan ens diuen que, durant el 2015, el creixement del PIB de Catalunya va ser del 3,4%, el d’Espanya el 3,2% i el de l’eurozona l’1,5%, deduïm ràpidament que Catalunya funciona millor que Espanya, i Espanya millor que la mitjana de l’eurozona. Alternativament, quan llegim que el PIB per càpita anual de Luxemburg és de 66.550 euros, el de Suïssa 42.000, el d’Irlanda 36.500, el d’Espanya 25.000, i el del Congo 260, també ordenem el grau de benestar dels seus habitants de la mateixa manera. És realment així? No del tot.
En primer lloc, en la comptabilització del PIB només s’inclouen els béns finals, però no els intermedis. Per fer pa, el forner compra farina. I per obtenir farina es necessita blat. Només el preu del pa s’inclou en el PIB, però no el de la farina ni el del blat necessaris. No obstant això, la major part dels treballadors i recursos productius es dediquen a produir els béns intermedis i no els béns finals. Per tant, el PIB no recull la major part de l’esforç productiu brut de la societat. La inclusió del valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l’import de les xifres oficials del seu PIB. La importància del consum baixaria des del 60-70% actual a un escàs 33% del PIB i la inversió augmentaria fins a representar el 66% del total del PIB. Tampoc inclou les activitats realitzades fora del mercat, com el treball d’una mestressa de casa, ni comptabilitza l’economia submergida. En canvi, sí comptabilitza la producció d’armes o ansiolítics. El PIB tampoc pren en consideració la qualitat del producte i comptabilitza amb certa discrecionalitat els serveis públics (sanitat, serveis socials…) que no tenen un preu de mercat.
La capacitat del govern per influir descaradament en el resultat final del PIB es posa de manifest, per exemple, el setembre del 2014, quan es va decidir a nivell comunitari incloure el tràfic de drogues i la prostitució. El PIB espanyol va rebre una injecció de 46.000 milions extres, sense que incrementés per a res el benestar dels ciutadans. Roberto Centeno, catedràtic de mines a la UPM, utilitza indicadors d’activitat, càlculs de correlació de l’atur, consum d’electricitat o gasoil, i vendes dels comerços per arribar a la conclusió que el PIB real d’Espanya (0,85 bilions) és un 21% inferior a l’oficial (1,08 bilions). Naturalment, de ser correctes els càlculs, les conseqüències serien demolidores. La pressió fiscal real s’enfilaria al 43% del PIB (nou punts percentuals més que l’oficial), la despesa pública seria del 53% del PIB (la més alta de la UE) i el deute públic superaria el 125% del PIB (26% superior a l’oficial).
El mateix secretari general de l’ONU va assegurar en assemblea que el món necessita un nou paradigma econòmic que reconegui el desenvolupament d’una manera més afinada, assenyalant que el PIB ja no és prou bo com a únic indicador en el qual basar-se per prendre decisions polítiques. Per això es fa públic un Informe Mundial de la Felicitat 2016, entesa com un fenomen interior que es caracteritza pel fet d’experimentar emocions positives i tenir una valoració global positiva sobre la vida. I tampoc, sota aquest criteri, Espanya en surt massa ben parada. Entre els països que més felicitat han perdut entre el 2007 i el 2015 hi ha els europeus que han patit la crisi econòmica. Grècia, Itàlia i Espanya són al grup dels 10 països més perjudicats en aquest sentit. Concretament, Espanya cau una posició respecte a l’informe de l’any passat, i va en el lloc 37, just darrere de l’Aràbia Saudita, Taiwan i Qatar. En positiu, Dinamarca, Suïssa, Islàndia, Noruega i Finlàndia, per aquest ordre, són els cinc països més feliços del món.
Per últim s’ha de qüestionar la necessitat d’introduir la despesa pública en el càlcul del PIB. L’inventor del càlcul del PIB, Simon Kuznets, va considerar seriosament la idea de deixar fora del PIB la despesa del govern, especialment durant les guerres. Amb la inclusió de la despesa governamental va resultar que el PIB va créixer ràpidament durant la Segona Guerra Mundial i es va col·lapsar el 1946, en finalitzar aquesta. Fa l’efecte que la guerra sigui bona per a l’economia! Un resultat molt més precís de la recuperació econòmica, després de la guerra, és l’increment en la despesa del sector privat i el decrement de la despesa del sector públic. El càlcul oficial del PIB introdueix un biaix considerable a favor dels estímuls de demanda via increments de la despesa pública i creació de moneda, contribuint així a la desestabilització de l’economia, la desestructuració de les etapes productives, la no liquidació dels errors comesos i l’estancament secular de la societat.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.