Després de quasi un any sense govern central, amb un balanç econòmic més que acceptable, la nova legislatura de Rajoy ja té govern constituït. Un dels primers problemes a tractar serà l’excessiu dèficit públic d’Espanya. L’objectiu acordat és el 4,6% del PIB aquest any i el 3,1% l’any vinent. Els permanents incompliments, fiscalitzats de prop per la UE, obliguen a la reducció de la despesa pública o/i augments d’impostos. I la confirmació del ministre Montoro, en la cartera d’Hisenda, no augura res de bo. L’historial dels quatre darrers anys és una sucessió d’increments impositius, incompliment sistemàtic del dèficit, acumulació de deute públic i eliminació de competència fiscal entre administracions territorials. És previsible que continuï centrifugant el pes dels ajustos fiscals a les autonomies i ajuntaments, que continuaran amb l’asfíxia econòmica permanent.
Malgrat tenir les obligacions de provisionar els serveis més importants del malparat Estat de Benestar, com sanitat, educació i serveis socials, la Generalitat té poca capacitat fiscal. Les seves possibilitats de recaptació són limitades. Per una banda, l’administració central imposa un objectiu de dèficit molt ambiciós, que obliga a fer ajustaments via retallades. Això, malgrat decennis d’espoliació fiscal, que priva la Generalitat d’un 8% del PIB català, sistemàticament, any rere any. L’administració central també sol titllar d’inconstitucionals o invasores de competències estatals els impostos creats per la Generalitat. Els esforços de consolidació fiscal s’haurien de compartir entre les administracions de manera justa, tenint en compte els serveis que presten. Però no és així.
Per la banda dels ingressos de la Hisenda Pública, també és previsible un imminent increment dels impostos. Una línia interessant d’argumentar-lo -però falsa- és la següent. El desequilibri pressupostari espanyol equival al 5% del PIB. Al mateix temps, els països de la UE recapten, de mitjana, el 5% més del PIB que Espanya. Voilà, l’únic que s’ha de fer és situar-nos al mateix nivell que Europa en pressió fiscal… i dèficit públic finiquitat! Aquest argument, com dic, té trampa. En primer lloc, pressuposa que la renda per càpita és la mateixa aquí que a Dinamarca. I no és així. No és el mateix pagar un 45% d’una renda mensual de 1.000 euros que el 50% d’una renda de 2.000 euros. En el primer cas obtenim una renda disponible, després d’impostos, de només 550 euros. En el segon cas, en canvi, és de 1.000 euros, gairebé el doble. En segon lloc, dels 5 punts del PIB que recapta la UE més que Espanya, només 0,4 corresponen a ingressos societaris. La resta recau sobre el consum –2 punts- i els salaris -2,6 punts-. Per tant, els majors impostos no recauran sobre les empreses ni les grans fortunes, sinó sobre la classe mitjana i baixa. Més IVA, més IRPF i més cotitzacions socials a pagar. Les empreses, per la seva banda, també paguen més en forma d’anticips i pagaments a compte. Per tant, el futur imminent que ens espera és de més retallades en els serveis públics i de nous increments en els impostos a pagar.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.