Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i addicta a l’endeutament. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. En canvi, el deute global ha augmentat en 57 bilions de dòlars des del 2007, quantitat que supera el creixement total de la producció. Per tant, cap economia important ha reduït la ràtio deute/PIB. De fet, el percentatge de deute sobre PIB ha incrementat, de mitjana, un 17%. La part del deute total que s’ha incrementat més ha estat la del deute públic. Famílies i empreses s’han ajustat als menors ingressos, però l’Estat no.
Aquests processos de creació de moneda i deute públic són interdependents. El Banc Central crea diner fiduciari del no-res, caient de ple en la temptació bíblica de pretendre convertir pedres en pans, i ho destina a finançar la maquinària de l’Estat, el que inclou sous i inversió pública, rescats bancaris i polítiques d’estímul. Això desequilibra els pressupostos i genera un deute públic que és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que l’utilitzen com a garantia per demanar finançament al Banc Central. I així tornem a començar de nou, en un cercle viciós que es retroalimenta. Les polítiques monetàries ultraexpansives financen el deute públic i promouen bombolles financeres i pànics borsaris, intoxiquen els balanços bancaris i erosionen els marges de rendibilitat amb tipus d’interès artificialment baixos, perjudiquen l’estalvi i incentiven l’endeutament, i quan arribi l’inevitable crash s’intentarà evitar augmentant la dosi de la mateixa medecina que l’ha causat.
Si el medicament receptat pel metge al pacient no el cura de la malaltia, sinó que li empitjora els símptomes, ¿no és recomenable canviar de medicament (o potser de metge)? Si un determinat antibiòtic ens provoca vòmits i mareigs, ¿qui defensaria un augment de la dosi prescrita? És veritablement increïble, però les autoritats polítiques i financeres, amb el recolzament dels economistes més prestigiosos del status quo, pretenen curar la crisi mundial aplicant i augmentant la dosi de la mateixa metzina vírica que l’ha originada. Talment com pretendre curar un càncer mitjançant la reproducció descontrolada de tumors malignes per tot l’organisme. Les receptes econòmiques prescrites per les autoritats són contraproduents i ens debiliten encara més. Cal, doncs, canviar de receptes (o potser d’autoritats).
Considerem el pacient que tenim a l’altre extrem de la nostra planta de l’hospital. No és un pacient qualsevol. Es tracta del Japó, que no fa pas tant competia amb els EUA pel lideratge de l’economia mundial. L’antic Imperi del Sol Naixent va caure en recessió l’any 1990. Des d’aleshores, el creixement s’ha estancat, l’endeutament públic és el més alt del món (250% del PIB), la inflació és nul·la, la població ha envellit i l’estalvi disminueix, el progrés tècnic s’ha alentit i la productivitat també, en cinc anys el ien s’ha devaluat el 45,5% i, malgrat això, el superàvit de la balança per compte corrent s’ha reduït al passar de l’1,1% del PIB el 2012 al 0,5% el 2014, el poder adquisitiu dels ciutadans disminueix i el dèficit públic és del 7,7% del PIB. Un quadre clínic força complicat i crític. I la medicació administrada al Japó, prescrita pel govern de Shinzo Abe des del 2012 és una combinació tremendament agressiva d’estímul de la demanda agregada mitjançant grans increments de despesa pública i expansions monetàries per part del Banc del Japó. Una vegada i una altra, les polítiques monetàries i fiscals ultraexpansives acaben amb la salut de qualsevol pacient. I, malgrat això, l’única resposta de les autoritats per sortir de la crisi és l’increment en les dosis de la mateixa medicació que l’ha causada.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)