Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, ha afirmat aquesta setmana que, en cas d’una hipotètica independència de Catalunya, hi hauria risc de corralito. El pronunciament comminatori de Linde, matisat després com improbable, no és nou. El novembre del 2013 ja va alertar que la independència portaria a la fallida dels bancs catalans, que només es podrien finançar al BCE a través de les seves filials en països membres de la unió monetària de manera puntual i no sistemàtica. És curiós com el més alt responsable institucional del Banc d’Espanya, encarregat de vetllar per l’estabilitat financera, contribueix amb les seves declaracions a l’efecte contrari. De totes maneres, la comunitat internacional continua creient en les possibilitats econòmiques de Catalunya. Ho demostra la inversió estrangera rebuda durant el primer semestre del 2015, que assoleix la xifra rècord de 2.000 milions d’euros, i també el creixement de les exportacions catalanes a l’exterior.
Sense acord, l’Estat espanyol sempre podria vetar l’admissió de Catalunya a la UE, que no es podria adherir a l’Eurosistema com a membre de ple dret. Catalunya hauria d’aconseguir un acord monetari amb la UE i el BCE, com els que tenen per exemple Mònaco i Andorra, refrendada per majoria qualificada i no pas unanimitat, del Consell Europeu. Per tant, el vot favorable i l’aprovació de l’Estat espanyol, sempre desitjable, no és imprescindible. Catalunya, en qualsevol cas, estigui o no a l’eurozona, haurà de tenir estructures sòlides d’estabilitat financera per evitar tensions internes i amb els altres països. El corralito o restriccions per als estalviadors en la disposició d’efectiu és un risc que existeix sempre en un sistema bancari de reserva fraccionària. Ha passat a Grècia i Xipre recentment, també a l’Amèrica Llatina, i passa cada vegada que una situació excepcional de pànic bancari provoca un allau d’impositors que volen retirar en efectiu els seus estalvis. Per definició, quan el banc no custodia la totalitat dels nostres dipòsits a la vista, en cas de pànic financer l’entitat financera no pot complir les seves obligacions ni honorar els seus compromisos. Si un gran nombre de clients exigeixen la retirada en efectiu dels seus diners, no podran fer-ho per la senzilla raó que no hi són.
Legalment, a l’eurozona, el coeficient de caixa o de reserves és només de l’1%. Això significa que per cada 100 euros que dipositem en el nostre compte corrent, l’entitat financera manté 1 euro com a reserva legal i té lliure disponibilitat sobre els restants 99 euros. Naturalment, aquest encaix tan baix no garanteix la solvència a curt termini dels bancs i permet la multiplicació descontrolada del crèdit i de l’oferta monetària. Altres països, com els EUA, el tenen en el 10%. El sistema bancari català hauria de plantejar una clara distinció entre els préstecs i els dipòsits a la vista, de manera que aquests darrers estiguessin sempre disponibles a caixa, evitant qualsevol possibilitat de corralito i reforçant la solvència del sistema. Hi hauria d’haver un equilibri entre l’estalvi captat pels bancs i els préstecs concedits. Permetre l’endeutament a curt termini per finançar inversions a llarg termini és una temeritat. Naturalment, amb aquesta mesura els bancs perdrien la màgia de la creació de diners, però en cap cas tindrien cap dificultat insalvable. Un tipus de bancs s’especialitzarien en la custòdia dels comptes corrents, cobrant comissions pels seus serveis de gestió de tresoreria, i un altre tipus de banca s’especialitzaria en la concessió de préstecs i la inversió. Catalunya, comparable a Suïssa en termes de població i territori, gaudiria d’un sistema financer millor que el dels helvètics, convertint-se en una plaça financera internacional de primer ordre. Catalunya tindria l’oportunitat de convertir-se en la Suïssa del Mediterrani.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)