Aquesta setmana s’han presentat dos estudis de lectura complementària. El Monitor Anual de Salaris d’Adecco constata la caiguda dels salaris, especialment a Catalunya, i la pèrdua de poder adquisitiu. Concretament, el 2014 cada català va cobrar de mitjana 1.715 euros bruts al mes, un 17% menys que la mitjana dels seus homòlegs europeus, i només per sobre dels països de l’Est, Grècia, Portugal i Malta. Si el 1975 la renda per càpita d’Espanya, comparada amb la dels països europeus de la CEE, era del 81,4%, quaranta anys més tard és només del 74,6%. En els darrers cinc anys, el poder adquisitiu dels treballadors catalans ha disminuït un 9,6%, producte de la disminució salarial i la lleugera inflació en els béns de consum. Aquest fet va acompanyat d’una perillosa i creixent desigualtat entre els salaris més elevats i els més baixos. I és totalment contrari al creixement sa i sostenible caracteritzat per l’increment de la productivitat i dels salaris, amb preus de consum estables o lleugerament a la baixa. Som més pobres i més desiguals. Potser més competitius per les retallades salarials, però no més productius. I mentre l’ajust de la crisi el suporten els costos laborals, altres costos com els d’energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència, incrementen any rere any. Per sectors, la indústria és el més ben remunerat, mentre que a la part baixa hi ha els empleats de la construcció i els de serveis.
Per altra banda, Pimec, la patronal de la petita empresa catalana, ha presentat un document on apunta vuit arguments a favor d’empreses més grans: 1) Economies d’escala o reduccions del cost mitjà quan la dimensió empresarial augmenta;
2) Majors nivells de productivitat: els salaris són més alts en les empreses més grans;
3) Major especialització del personal;
4) Més capacitat d’innovació de la gran empresa;
5) Major internacionalització i accés als mercats: el volum de vendes a l’estranger de les pimes continua sent relativament reduït;
6) Major capacitat inversora i millor accés al finançament;
7) Major capacitat negociadora davant de proveïdors;
8) Major nivell de rendibilitat.
I quina és la dimensió mitjana de l’empresa catalana? Només 5 treballadors. Massa petites, especialment si considerem que la del Regne Unit en té 5,6 i la d’Alemanya 7,6. I quina és la situació al Bages? En positiu, que el pes de la indústria és important i superior al 40% del valor afegit brut total (més del 30% de l’ocupació). En negatiu, però, destaca:
1) És una indústria, en general, de baixa tecnologia;
2) Un 25% de les empreses presenten endeutaments massa elevats, són addictes al crèdit, no estan sanejades i, per tant, són especialment vulnerables a la conjuntura econòmica (zombis empresarials);
3) Són massa petites i només tenen 4 treballadors de mitjana.
És especialment important, per tant, superar aquest liliputisme o nanisme empresarial. Ens cal una indústria amb més base tecnològica, financerament sanejada i de dimensió més gran. I per això, al marge de la crisi econòmica que alguns ja donen (equivocadament) per superada, és imprescindible un tractament administratiu i fiscal menys agressiu i més benigne. Com pot créixer una empresa constantment amenaçada per l’espasa de Dàmocles, en forma de normatives abstruses i impostos confiscatoris?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)