La Comissió Europea ha presentat aquesta setmana l’informe sobre l’envelliment de la població a la Unió Europea. Les dades per Espanya són demolidores i representen una veritable bomba de rellotgeria al model existent d’Estat del Benestar. La comparativa entre les dades actuals i les projeccions fins l’any 2060 destaca la pèrdua de població total (de 46,6 a 41 milions) i un acusat envelliment de la societat. La població infantil disminueix (del 15,2% al 13,4% del total), la població en edat de treballar presenta una davallada molt important (del 67% al 56,5%), mentre que la progressiva jubilació de la generació del baby boom dispara el percentatge de població amb més de 65 anys (del 17,9% actual a més del 30% l’any 2060). Els índexs de sobreenvelliment també augmenten. Concretament, la població amb més de 80 anys a Espanya quasi es triplicarà, passant del 5,6% al 15% del total. I és que l’esperança de vida serà de 85 anys pels homes i 90 anys per les dones. Caldrà veure, però, si més quantitat d’anys es podran acompanyar, o no, de més qualitat de vida.
En el sistema actual de previsió social, aquests canvis demogràfics incideixen directament en la despesa pública social. Les malalties cròniques associades a l’envelliment incrementen els costos de salut i dependència, mentre que la pèrdua de població en edat escolar (la taxa de fertilitat continuarà molt baixa) implica menys despesa en educació. El gran problema, però, està en les pensions. Si ara hi ha quatre persones en edat de treballar per cada pensionista, el 2060 només n’hi haurà dues. En termes d’ocupació, ara 1,9 treballadors en actiu sostenen 1 jubilat i la Comissió Europea preveu que es passi a només 1,2 treballadors. I això amb el supòsit tremendament optimista d’aconseguir reduir l’atur a només el 7%, quan actualment el tenim en el 23%. Si l’atur no es redueix dràsticament, i res fa pensar que sigui així, per cada jubilat hi haurà menys d’un treballador en actiu. El sistema piramidal que tenim, on els ocupats sostenen els jubilats, és insostenible i va camí del col·lapse i l’esfondrament.
L’expansió estatal sense precedents va portar l’admirat Estat del Benestar de Suècia, a inicis de la dècada de 1990, a una crisi comparable. La despesa pública del país nòrdic absorbia dues terceres parts del PIB total, els impostos també eren elevadíssims i els generosos subsidis estatals reduïen els incentius al treball productiu. La societat sueca, conscient del problema, va fer els deures. Es va reformar l’estructura de l’Estat, reduint impostos i despesa improductiva, desregulant i estimulant la competència. Espanya ha d’introduir també reformes estructurals amb caràcter urgent si vol salvar el seu model social, on les pensions són un pacte implícit entre generacions que intenta trobar l’equilibri de la societat.
Cal posar en marxa ara mateix polítiques destinades a augmentar la població activa, fomentant la natalitat i millorant la gestió de la immigració, capgirant la tendència regressiva de la inversió en educació i promovent la innovació i l’increment de productivitat. En plena campanya electoral, però, quin polític reconeix obertament aquesta crisi estructural? Qui renuncia a l’insult gratuït de l’oponent per presentar propostes positives? Qui mira més enllà del tacticisme més miop dirigit a aconseguir el poder, deixant rere seu una empremta de destrucció, per construir un nou model d’Estat?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)