L’empresa familiar, segons un informe presentat aquesta setmana a Madrid i dirigit pel catedràtic Joan Francesc Corona i Ramon, genera el 67% de l’ocupació i el 57% del valor afegit brut total a Espanya. Suposen el 89% del total i, a diferència de les grans empreses, que incrementen la productivitat durant la crisi a base de reduir els llocs de treball, la petita empresa familiar destaca pel seu compromís amb els treballadors, encara que això signifiqui incrementar els costos laborals unitaris i perdre competitivitat en el mercat globalitzat. Concretament, el nombre de treballadors ha passat de 4,7 per milió d’euros facturats el 2007 a 5,1 el 2013. En canvi, les empreses no familiars han ajustat les plantilles passant de 3,1 a 3 treballadors per milió ingressat.
Un segon aspecte positiu destacable és que el seu endeutament és inferior a la mitjana, ja que l’empresa familiar opta majoritàriament per l’autofinançament i la reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci, renunciant a la distribució de dividends entre els propietaris. Concretament, l’endeutament de les empreses familiars ha passat del 67,2% el 2007 al 73% el 2013, mentre que l’endeutament de les empreses no familiars ho ha fet del 68,7% el 2007 al 92,9% el 2013.
En tercer lloc, el compromís familiar amb el dia a dia de l’empresa permet assolir una mitjana en l’esperança de vida de 33 anys, notablement superior als 12 anys de les restants empreses. Malauradament, el 70% d’elles no arriba a la segona generació, mentre que la mortalitat en tercera generació s’enfila al 85%. Dues de cada deu empreses familiars han mort des de l’inici de la crisi. Resulta difícil, per tant, superar la dita que la primera generació crea l’empresa, la segona l’aixeca i la tercera la tanca.
Un quart aspecte remarcable, pel que fa a la presència de la dona a la direcció, és que el 73% dels equips directius de l’empresa familiar té presència femenina, per només el 32% en el conjunt de les empreses espanyoles.
Com aspectes negatius, la petita dimensió de l’empresa familiar impedeix assolir economies d’escala i dificulta l’especialització. Les dificultats per accedir a la internacionalització i les exportacions, així com la gestió poc professional els resta productivitat i competitivitat. La natural endogàmia i la tendència a sobreprotegir el treballador familiar davant de l’extern també els resta eficàcia.
La riquesa es crea amb activitat empresarial, i això significa produir, innovar, exportar i millorar la tecnologia. Pel contrari, l’activitat política excessivament reguladora i confiscatòria dels guanys aliens, bloqueja el progrés i assegura l’empobriment col·lectiu. L’anomenat procés català està tramitant actualment, en seu parlamentària, les futures lleis de la seguretat social i de la hisenda pròpies. Hauria de servir per evitar els greus errors de l’actual entorn normatiu. Segons dades comparatives de l’FMI, Espanya és el primer país de l’OCDE pel que fa a les barreres i traves a l’emprenedoria i el creixement empresarial. Les elevades cotitzacions socials i càrregues tributàries creen atur i debiliten el teixit social. L’excessiu ànim confiscatori i l’intent de sobreassegurar totes les contingències possibles, acaba ofegant els esforços productius. S’aprofitarà aquesta iniciativa per millorar l’entorn normatiu i facilitar la creació de riquesa o es tornarà a caure en els mateixos errors seculars?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)