De la lectura de les darreres eleccions se’n desprèn el retrocés significatiu, però no l’esfondrament, del bipartidisme. El partit de Mariano Rajoy ha perdut dos milions i mig de vots i el de Pedro Sánchez vuit-cents mil. El bipartidisme, però, continua ocupant un 52% dels vots, encara que estaven situats per sobre del 70%. El bipartidisme, amb la irrupció important, però no decisiva, de Podem i Ciutadans, continua. El mercat polític espanyol continua sent força oligopòlic i, malgrat les garrotades rebudes pel PPSOE, el que passa avui no té res a veure amb el que va passar l’octubre del 1982, quan el triomf del PSOE va suposar la desaparició de la UCD.
En segon lloc, a Catalunya hi ha la lectura simple que el bloc sobiranista, sumant CiU, ERC i CUP, avança sense aconseguir creuar el llindar del 50%. Però el fet més important i destacable és probablement la victòria d’Ada Colau a Barcelona i el gran resultat de Manuela Carmena a Madrid. Els partits neomarxistes, marques blanques de la formació liderada per Pablo Iglesias, han triomfat a les grans ciutats. Podem no és encara una alternativa de govern a nivell estatal, però sí a nivell urbà. I això no és un fet intranscendent. El 12 d’abril de 1931 Espanya se’n va anar a dormir monàrquica i es va llevar republicana per la victòria aconseguida només a les grans ciutats. S’haurà de veure si els partits d’extrema esquerra, sorgits del moviment natural d’indignació popular davant la corrupció institucional, seran capaços de capitalitzar els avenços aconseguits a Madrid, Barcelona, València i Saragossa.
A més del seu profund estatisme i desconeixement de la força creativa i coordinadora de la funció empresarial competitiva, el marxisme mai ha confraternitzat amb el dret d’autodeterminació. Per tant, la victòria de Colau a Barcelona suposa un fre al procés independentista i amenaça la lectura sobiranista que se’n vulgui fer de les properes eleccions del 27 de setembre, confirmades pel president Mas. La capital de Catalunya no s’ha alineat amb la independència i la pretesa hegemonia sobiranista, que va assolir una victòria simbòlica el 9-N, es troba ara molt pansida. En el 2014, Barcelona ha estat la vuitena ciutat europea més atractiva per a la inversió estrangera provinent dels EUA, Alemanya i França, generant més de 7.000 llocs de treball. Colau haurà de canviar el seu discurs si no vol perdre-la. La ciutat comtal, la més atractiva del sud d’Europa per als capitals estrangers i la més globalitzada d’Espanya, capaç d’atreure nou milions de turistes a l’any, tindrà com alcaldessa una destacada líder antiglobalització. Hi està en joc el prestigi de la marca Barcelona i el projecte nacional de Catalunya.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)