Aquesta setmana ha estat presentat per Pimec l’anuari de la pime catalana 2016. És sempre important conèixer l’estat de salut de la petita i mitjana empresa, que suposa la columna vertebral del teixit productiu de casa nostra. Cal no oblidar que les pimes representen més del 99,8% del total d’empreses de Catalunya, que generen el 60,6% del valor afegit brut privat i que suposen el 70% del total d’ocupació. La valoració global és positiva, però caldria ser prudents i no pecar d’optimisme ingenu.
Tancar el PIB català del 2015 amb un increment del 3,4% (3,2% al conjunt d’Espanya) no significa donar la crisi per finiquitada. El motor del creixement ha estat l’impuls del consum, tan privat com públic, acompanyat amb el creixement del dèficit exterior. I aquest no és un bon senyal. Tornar a estirar més el braç que la màniga, relaxant els esforços per reduir el deute pendent, genera colls d’ampolla en el teixit productiu que es resolen amb un creixement de les importacions superior al de les exportacions. La contribució del sector exterior al creixement torna a ser negativa. Per anar bé, el creixement s’ha de fonamentar en els motors de la inversió empresarial i de les exportacions. En el creixement econòmic, com en el colesterol, n’hi ha de bo i dolent. El creixement basat en la inversió empresarial i les exportacions és bo, però el que tornem a experimentar, basat en el consum i les importacions, és dolent, i molt més encara quan no és capaç de fer reduir el dèficit públic (-5,2% del PIB a Espanya i -2,7% a Catalunya el 2015, quan el límit era del -4,2% i -0,7% respectivament) ni l’atur (20,1% a Espanya i 17,4% a Catalunya). Per sectors econòmics, el que més creix és el dels serveis (de baix valor afegit), torna a créixer la construcció (no necessàriament un bon senyal si abans no s’ha netejat el mercat immobiliari), la indústria creix per sota de la mitjana (encara sense haver recuperat els nivells pre-crisi) i disminueix el sector primari.
L’excés de petites empreses o, dit d’altra manera, la manca de grans empreses no deixa de ser també una feblesa del teixit productiu català. La grandària mitjana de les pimes al 2014 en nombre d’ocupats és de 3,5 persones per empresa, mentre que les pimes amb assalariats, per la seva banda, tenen 6,7 ocupats de mitjana, i les grans empreses han vist augmentada la seva dimensió mitjana fins a les 864 persones al 2014. L’empresa amb una plantilla superior als 250 treballadors és la més productiva i competitiva, la que millor paga els seus treballadors i la que accedeix de forma natural als mercats internacionals. Les reivindicacions d’increments de salaris mínims i equiparacions retributives als estàndards europeus haurien d’aclarir com pretenen augmentar la productivitat del treball, perquè d’altra manera estarien posant el carro davant dels bous. I la tossuda realitat és que la productivitat per persona ocupada al 2014 ha disminuït un 2%.
El comportament de la rendibilitat financera (benefici net sobre recursos propis) també és creixent en funció de la dimensió empresarial: les microempreses se situen en el 2,3%, les petites en el 5,1% i les mitjanes en el 5,3%. Rendiments mitjans tan magres i reduïts, però, obren molts interrogants a la viabilitat financera del grup d’empreses més endeutades, especialment quan es recuperi un tipus d’interès positiu. Aproximadament un 20% del total de pimes serien zombis empresarials condemnats a desaparèixer si els tipus d’interès abandonen el terreny negatiu i retornen a la normalitat.
També afectarà negativament al rendiment de les empreses l’increment d’impostos anunciat per Rajoy. I és que una vegada més, en contra de les promeses electorals recents, Rajoy tornarà a apujar impostos. Concretament, augmentarà el tipus mínim del pagament a compte de l’impost de societats. L’objectiu de la mesura és aconseguir una recaptació addicional de 6.000 milions. La mesura suposa una pujada efectiva de l’impost, ja que són uns diners que sempre estaran en mans de l’Estat en comptes d’estar en mans de les empreses. A més, les empreses han d’avançar ara uns diners que fins ara no preveien avançar, cosa que suposa un esforç addicional. El PP, en el seu programa electoral, prometia reduir l’impost de societats per a pimes un 10%, horitzó que ara s’allunya. I així, amb la il·limitada voracitat fiscal de l’Estat, l’espasa de Dàmocles continuarà amenaçant el dia a dia del prop de mig milió de petites i mitjanes empreses catalanes.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.