Una de les lliçons que s’haurien d’haver après del crac del 1929 és que les respostes proteccionistes que es van adoptar, amb la intenció de preservar l’ocupació i l’activitat econòmica nacionals, van ser un greu error de política econòmica que va aprofundir i va allargar la depressió. Els aranzels establerts pel president nord-americà Herbert Hoover, malgrat l’oposició generalitzada de la majoria d’economistes no keynesians, amb la Smoot-Hawley Tariff Act (1930), sobre més de 20.000 productes agrícoles i industrials, van contribuir al col·lapse econòmic que va contraure l’economia dels EUA i també la mundial.
La dimensió dels mercats, quan passa de ser global a ser només nacional, limita la divisió internacional del treball i redueix la productivitat i els salaris reals. Com a resultat, el consumidor s’empobreix, la demanda disminueix i es redueixen l’activitat econòmica i l’ocupació. Com sol passar amb les intervencions errònies de l’Estat, s’aconsegueixen resultats contraris als desitjats.
Amb la crisi actual, torna la temptació de repetir els errors del passat. Sembla que les lliçons de la història recent s’han oblidat i que els polítics tornen a cedir amb molta facilitat als interessos particulars i miops d’un grup de productors que reclamen mesures normatives privilegiades que protegeixen els seus interessos particulars. En són mostres clares les proclames proteccionistes Buy American, de Barack Obama, o la de British jobs for British workers, del govern britànic. També el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió) es vol presentar com un acord comercial entre els EUA i la UE per estendre el lliure intercanvi de béns i serveis, quan en realitat amaga els interessos foscos dels lobbies per rebaixar els estàndards de salut pública, mediambientals i socials. El resultat final, si no s’atura abans, pot ser la imposició de productes actualment prohibits per la normativa europea, però permesos als EUA, com aliments transgènics o modificats genèticament, pesticides no permesos, carn hormonada, aliments rentats amb clor, mercantilització de les dades privades entre companyies, el fracking o la privatització dels serveis públics.
De manera semblant, és molt preocupant la cursa dels països per devaluar les seves monedes, en un intent d’empobrir el veí, així com la desacceleració de la Xina, tant en termes de producció com de comerç internacional. Les exportacions del gegant asiàtic van disminuir en 126.000 milions de dòlars el mes de febrer, alhora que les importacions també disminuïen un 13%. L’alentiment del comerç exterior, un dels motors de creixement més importants, és una dada molt preocupant per la Xina, però també ho és per l’economia mundial.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)