Les properes eleccions plebiscitàries del 27S a Catalunya marcaran, sigui quin sigui el resultat, una fita important en el procés sobiranista, que s’encaminarà cap a la secessió o l’assimilació recentralitzada dins l’Estat.
La radicalització del procés, passant amb relativament poc temps de l’autonomisme moderat i dialogant a posicions obertament secessionistes, es deu a tres motius principals.
El primer és l’immobilisme quasi autista del govern central, que s’oposa sistemàticament a totes les demandes de major autogovern que arriben de Catalunya. Amb independència de quin sigui el partit, conservador o progressista, que resideixi al Palau de la Moncloa, s’ha eliminat i diluït el reconeixement constitucional de la plurinacionalitat d’Espanya. La diferència inicial entre nacionalitats històriques i regions ha quedat en res amb el café para todos. S’ha equiparat el nivell competencial de Catalunya amb els de La Rioja, Murcia o Castilla-La Mancha. També ha estat infructuós l’intent de Catalunya d’incidir en la política general de l’Estat, degut a la manca d’instruments per facilitar la integració i la participació de les nacionalitats històriques en les institucions centrals.
El segon és la suspensió parcial de l’Estatut d’Autonomia del 2006. Després de ser aprovat pel 90% de diputats catalans a la Ciutadella, revisat pels diputats espanyols al Congrés de la Carrera de San Jerónimo i sancionat pel poble català en el referèndum del 18 de juny, el Tribunal Constitucional va declarar la seva parcial inconstitucionalitat el 28 de juny de 2010.
El tercer, i més important, és el dèficit fiscal crònic i sistemàtic que patim els catalans. La diferència entre les prestacions rebudes i les pagades és sempre negativa. La contribució mitjana de Catalunya a l’administració central i Seguretat Social correspon al 19,40% del total, mentre que es rep el 14%. Després de la contribució al fons de solidaritat, Catalunya queda pitjor que altres autonomies subsidiades i beneficiàries del fons. Els catalans perdem cada any entre el 8% i el 6% de la producció total, l’equivalent a 2.260 euros per persona. Donar voluntàriament i ocasionalment sang és un acte humanitari i de solidaritat, però l’extracció sistemàtica de sang acaba debilitant els cossos més sans i vigorosos. Lligat amb l’anterior, el model de finançament autonòmic d’Espanya és molt poc equitatiu i gens eficient. No existeix cap tipus de corresponsabilitat entre ingressos i despeses, i mentre uns polítics (mal)gasten en abundància, altres territoris paguen la despesa. El que es descentralitzin els ingressos i les despeses, tot transferint competències del govern central a l’autonòmic i local, per apropar la provisió dels serveis públics als ciutadans, també depèn del 27S.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)