Amb Nadal a l’horitzó, i malgrat els problemes que colpegen Europa, com la bombolla del deute sobirà, el terrorisme gihadista o el creixement dels populismes autoritaris, la publicació aquesta setmana del rànquing de talent mundial és un motiu d’esperança. Elaborat per la prestigiosa escola suïssa de negocis IMD, l’estudi mostra la capacitat dels sistemes educatius per desenvolupar capital humà i, també, l’atractiu dels diferents països per captar i retenir el talent laboral. Els 9 primers llocs mundials els ocupen petits països europeus (Suïssa, Dinamarca, Bèlgica, Suècia, Holanda, Finlàndia, Noruega, Áustria i Luxemburg). Hong Kong, una realitat diferenciada dins del gegant xinès, es situa en la desena posició, per davant d’Alemanya (11). Destaquen també Islàndia (16), Irlanda (18) i Regne Unit (20). En canvi, deceben els Estats Units (14), el Japó (30) i la Xina (43). Espanya, en el lloc 32, es situa, per exemple, molt per darrera de Portugal (22) o d’Estònia (23) i Lituània (25). Els últims llocs els ocupen Perú (59), Índia (60) i Venezuela (61).
La qualitat del sistema educatiu és una garantia de competitivitat a llarg termini. En general, els sistemes educatius de l’Europa nòrdica mantenen excel·lents estàndards de qualitat. En un món global, small is beautiful. Els seus alts nivells d’inversió es tradueixen en bones ràtios alumnes/professor i en una provisió de recursos humans adaptats a les necessitats de l’economia real. En canvi, pel cas d’Espanya, i en paraules del director del centre Arturo Bris, no es proporciona el tipus de talent que es necessita. Es forma segons els estàndards del segle XIX, però estem ja en el XXI. Els pitjors resultats (45 de 61) s’obtenen en la preparació de la força laboral pel sistema productiu. La realitat acadèmica i la productiva es mouen en direccions sovint oposades i caldria bastir més ponts de connexió entre elles. El Consell Europeu recomana a Espanya adoptar mesures per compatibilitzar l’ensenyament superior i el mercat laboral, estimulant la cooperació entre les universitats, les empreses i el sector de la investigació. L’evidència també mostra que l’experiència internacional, el coneixement d’idiomes i la mobilitat són actius estratègics necessaris.
És preocupant la dualització i segmentació del mercat de treball. Una minoria de treballadors, altament qualificats, amb capacitat d’internacionalització i domini d’idiomes, abandonen el país per no tornar. A l’altre extrem, la majoria d’ofertes de treball d’Espanya es caracteritzen per la temporalitat, jornades a temps parcial, baixos salaris i escassa protecció social. L’elevat atur estructural i aquest model d’ocupació precària atrapen moltes persones i les condemna a viure en situació d’incertesa sense poder construir un projecte de vida digne. Preocupen, i molt, els joves amb baix nivell educatiu i en risc d’exclusió del mercat laboral. S’ha de poder garantir que les persones joves desenvolupin el seu propi projecte de vida.
Calen més recursos? Doncs sí. Però cal, especialment, una bona utilització dels recursos existents. No es tracta tant de gastar més, sinó de gastar millor. No es tracta de centralitzar més les decisions curriculars i organitzacionals, emeses des del Ministeri de Madrid, sinó de descentralitzar-les i de permetre l’empoderament autònom dels centres educatius. Manca coordinació entre administracions públiques, i ponts d’entesa entre el sector públic i el privat. S’ha de fomentar la recerca i la innovació i, sobretot, impulsar un nou model de creixement econòmic que generi valor afegit, això és, llocs de treball ben remunerats, alimentats per una mà d’obra qualificada i amb talent. Mentrestant, el mercat laboral espanyol continuarà expulsant la població més jove i preparada de la història, en un extrem de la força de treball, alhora que, en l’altre extrem, una proporció creixent de NiNis queden condemnats a l’exclusió i la irrellevància social. Sota cap concepte ens ho podem permetre. El model exitós dels països nòrdics és massa evident i proper com per ignorar-lo. Espanya mai s’ha distingit per la capacitat d’innovació i inventiva. ¡Que inventen ellos!, exclamava Miguel de Unamuno.
Sense arribar a tant, ¿seria massa demanar harmonitzar-nos educativament amb els nòrdics? A la UManresa-FUB, els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE) ofereixen una metodologia basada en la col·laboració acadèmica i empresarial. Els alumnes aprofundeixen en la realitat empresarial mitjançant convenis i pràctiques remunerades, les classes tenen un alt component pràctic i utilitzen de manera intensiva la simulació per a l’entrenament d’habilitats directives, tant genèriques (negociació, direcció d’equips, gestió del temps, resolució de conflictes, presa de decisions) com situacionals (inspecció, auditoria, entrevista de selecció, junta d’accionistes). Els alumnes poden també seguir gratuïtament cursos en anglès, al llarg dels 4 anys de durada dels estudis, i d’un segon idioma estranger (francès o alemany) a partir de 3r curs. A més, una part de les assignatures s’imparteixen en anglès. L’ús d’aquesta llengua a l’aula s’introdueix de manera gradual, al llarg dels estudis, i s’intensifica a partir de 3r i 4t curs. UManresa fomenta la mobilitat geogràfica dels seus alumnes amb programes d’intercanvi com l’Erasmus o el Sicue, però també amb altres iniciatives com les estades col·lectives de curta estada en països comunitaris des de primer curs o bé els internships per a acabats de graduar. Com a resultat, el 80% dels graduats en estudis d’empresa d’UManresa està treballant al cap de dos anys de titular-se. D’aquests, el 90% ho fa en feines directament relacionades amb els estudis. Sí, un motiu per a l’esperança.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.