En paraules de Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels EUA, tenim només dues certeses en aquest món: el pagament d’impostos i la mort. Podem afegir que, com més elevats siguin els primers, més ràpidament transitarem cap a la segona. I viceversa. Aquesta setmana, s’ha produït la fusió de dues empreses farmacèutiques nord-americanes, que es complementen mútuament: Pfizer, que fabrica Viagra, i Allergan, productora de bòtox. El cas és que el nou gegant farmacèutic, el més important del món, ha fixat el domicili social a Irlanda. Aquesta decisió ha enfurismat el president Barack Obama, que l’ha arribat a qualificar d’antipatriòtica i de traïció als interessos nacionals.
Pfizer, fundada per immigrants alemanys el 1849, és la mateixa empresa que havia fabricat analgèsics pels soldats de la guerra de secessió nord-americana (1861-1865) o penicil·lina pels marines desembarcats a Normandia el dia D (6 de juny de 1944). El motiu obvi d’aquesta deslocalització és que Irlanda disposa d’un tipus d’impost sobre els beneficis de les societats més baixos del món, del 12,5%. Quan el tigre celta estava a un pas de la bancarrota, producte de l’esclat de la bombolla immobiliària i la fallida bancària, la troica va intentar imposar una pujada de l’impost. Els polítics irlandesos, però, amb molt bon criteri, s’hi van oposar. A diferència dels seus homòlegs espanyols, que troben mil excuses per incrementar tots els impostos i crear-ne de nous, Dublín ha mantingut l’atractiu d’una fiscalitat moderada. Com a conseqüència, la llista de multinacionals que han elegit l’illa com a centre d’operacions a Europa no ha fet més que ampliar-se. Les empreses tecnològiques més importants, com Google, Apple, Microsoft, Facebook, Yahoo, IBM, Adobe, Oracle o General Electric, i les companyies farmacèutiques més grans, com la recent creada Pfizer PLC., Eli Lilly, Abbott, Forest o Johnson & Johnson, estan localitzades a Irlanda per pagar impostos més moderats i menys confiscatoris.
Els resultats immediats són l’increment de la inversió, la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, així com l’impuls del consum i l’estalvi. El propi Estat irlandès en surt també beneficiat. Ni en el moment més negre de la crisi, enmig de les retallades i pujada de l’atur, va disminuir la recaptació dels ingressos de l’impost societari, contribuint al necessari equilibri fiscal. Els dos darrers anys, amb una economia que torna a créixer, els ingressos han anat pujant. Aquest any, Irlanda preveu arribar als 7.000 milions d’euros de recaptació, quantitat molt superior a la prevista. Espanya, en canvi, té un impost sobre societats que dobla l’irlandès. Això debilita la salut de les empreses, afavoreix la deslocalització, contribueix a reforçar el càncer de l’atur i disminueix els ingressos impositius de l’Estat. Quan se n’adonaran els polítics que gravar extraordinàriament els beneficis de les empreses no contribueix a recaptar més impostos, sinó a destruir el teixit empresarial i recaptar menys? Quan se n’adonaran els polítics que gravar extraordinàriament l’ocupació, amb les elevades cotitzacions socials a càrrec de l’empresa, contribueix a destruir l’ocupació i perpetuar l’atur? Sense empreses i sense ocupació, amb atur i amb més atur, Espanya està condemnada a la marginalitat més absoluta, sense futur i sense cap esperança.
I Catalunya? Doncs, en aquests moments, com Espanya. En el llarg, tediós i inacabable procés català, el Tribunal Constitucional acaba d’anul·lar la llei de l’Agència Tributària Catalana. L’alt tribunal ha declarat il·legal la creació d’un cos propi d’inspectors i gestors d’Hisenda a Catalunya perquè considera que vulnera la competència de l’Estat sobre els funcionaris. Preocupa, i molt, que CDC i ERC es posin d’acord en incrementar la partida per a l’Agència Tributària de Catalunya, de 33 a 54 milions, i en augmentar la plantilla de 168 a 500 funcionaris. Seria del tot necessari que es posessin d’acord no en la voluntat d’esquilmar el poble català, sinó en limitar la voracitat fiscal del futur Estat català. Seria un bon senyal la prohibició constitucional estricta de limitar el tipus impositiu a un màxim del 5%. Amb un impost de societats màxim del 5%, cotitzacions socials també del 5% i la lliure contractació entre empresari i treballador (derogació dels convenis col·lectius), la nova Catalunya veuria el futur d’una altra manera. S’atraurien empreses multinacionals, es fomentaria la creació de noves empreses autòctones i, el més important, l’atur desapareixeria. Es recuperaria la generació de joves, actualment perduda, i es facilitaria la construcció d’un nou i millor demà.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)