Segons dades recents, publicades per la Generalitat intervinguda en virtut de l’article 155, el dèficit fiscal de Catalunya va assolir el seu segon màxim històric l’any 2014. La diferència entre les aportacions de Catalunya a l’Estat i les despeses i inversions públiques de l’Estat destinades a Catalunya va ser negativa en 16.570 milions d’euros, el 8,4% del PIB. L’equivalent a 2.200 euros per ciutadà o, considerant una família mitjana amb dos fills, 8.800 euros anuals. Un import que podria servir, per exemple, per pagar amb escreix la matrícula universitària dels fills i gaudir de quinze dies de vacances pagades.
Només l’any 2008 va ser més alt el dèficit fiscal, arribant a 17.200 milions d’euros. Aquest és el càlcul efectuat amb el criteri del flux monetari, que calcula com a despeses en una comunitat només les que es fan en el seu territori. Una segona metodologia de càlcul, que té en compte com a despeses realitzades a Catalunya les efectuades en altres territoris de l’Estat i de les que teòricament ens beneficiem els catalans -anomenada càrrega-benefici- redueix aquest saldo negatiu a 11.590 milions, l’equivalent al 5,9% del PIB català. També en aquest cas el dèficit fiscal va assolir xifres només superades per l’exercici de 2008.
Resumint, Catalunya, que suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal més del 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. L’administració central gestiona el 52% de la despesa -concentrant-se en l’administració de la Seguretat Social (pensions i assegurança d’atur)-, les autonomies, el 42% i els governs locals, el 6% restant. En altres països, l’administració local té un pes més rellevant.
Les comunitats autònomes assumeixen la major part de les competències en ensenyament, sanitat i serveis socials, els serveis bàsics de l’Estat del benestar, però no disposen d’autonomia per finançar-los. Un greu problema, per tant, de l’Estat del benestar a Espanya és que la despesa està molt descentralitzada a les comunitats autònomes, que assumeixen la major part de les competències. La recaptació impositiva, però, està fortament centralitzada en el govern central. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (Renda, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central. Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten. També la contribució perpètua a l’anomenada “solidaritat interterritorial” elimina d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de l’Estat.
El Sistema de Finançament Autonòmic ha anat evolucionat a base de pegats, resulta complex i poc transparent, provoca resultats injustos, no afavoreix la responsabilitat fiscal de les Comunitats i convindria reformar-lo a fons com més aviat millor. La distribució dels Fons anomenats de Suficiència i Convergència produeix desigualtats en el finançament i altera l’ordre resultant de la capacitat fiscal de les Comunitats. Així, mentre que La Rioja o Cantàbria aconsegueixen un finançament per població ajustada un 20% superior a la mitjana, València està gairebé un 10% per sota de la mitjana. Catalunya, les Balears i Madrid també estan per sota de la mitjana. El sistema de finançament comú, com és sabut, té les excepcions notables del País Basc i Navarra, que mantenen un beneficiós concert econòmic. Les hisendes provincials dels bascos i navarresos regulen tots els impostos directes i en gestionen la recaptació. Es queden amb el 100% dels ingressos tributaris, tot i que retornen a l’Estat un “contingent” (País Basc) o “aportació” (Navarra) que, en principi, hauria de reflectir el cost per a l’Estat de les competències no transferides (exèrcit, diplomàcia ….). Al final, però, el càlcul d’aquest contingent o aportació està molt esbiaixat a la baixa, i no inclou cap contribució al mecanisme d’anivellament de les Comunitats de règim comú. Com a resultat, les hisendes forals disposen d’un finançament per població ajustada (4.200 euros per persona) que dobla la de les comunitats de règim comú (2.100 euros) i se situa molt per sobre de Catalunya (1.900 euros). La qualitat dels serveis públics forals, com la sanitat i l’educació, però també serveis socials i dependència, lideren sistemàticament tots els rànquings estatals.
A banda d’aquestes desigualtats, les autonomies de règim comú s’han vist sotmeses a la davallada de recursos ocasionada per la crisi econòmica i a les dures mesures d’estabilitat financera establertes pel govern central, amb uns objectius de dèficit públic que s’han centrifugat cap als governs subcentrals. Les autonomies han fet un esforç perquè aquest ajust en la despesa perjudiqués el mínim possible l’Estat del benestar. Abans de la crisi dedicaven a ensenyament, sanitat i serveis socials el 68% de la seva despesa, enfront del 73% actual. Per tant, han intentat que l’ajust recaigués el màxim possible en altres despeses.
El president Rajoy ha promès una reforma del sistema de finançament territorial abans que acabi l’any. Es mostra disposat a aplicar-lo, malgrat l’executiu català no formi part de la negociació. El màxim mandatari estatal ha manifestat que “no se puede pedir al resto de comunidades autónomas que no haya un modelo de financiación porque un gobierno no quiera ir”. Per la seva banda, també la vicepresidenta del govern central, Sáenz de Santamaría, ha anunciat reformes substancials en el sistema de finançament autonòmic. Això serà després del 21D. Abans, però, comencem a assumir noves retallades en els serveis públics, la intensificació del procés recentralitzador de l’Estat i que ens caldrà reajustar la quota de “solidaritat interterritorial”.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.