Els greus errors de la història es repeteixen. La política monetària de la Reserva Federal dels EUA durant la dècada de 1920, massa expansiva i erràtica, va contribuir al crac del 1929. Immediatament després, la vena proteccionista dels nord-americans i la nefasta política del New Deal de Roosevelt van agreujar la crisi, convertint-la en una gran depressió. Concretament, els aranzels Smoot-Hawley, fixats el 1930, van elevar els impostos als productes estrangers, perjudicant greument el comerç internacional. En contra d’aquesta mesura, de res va servir la recollida de 1.028 signatures en contra, de prominents economistes que ho desaconsellaven.
L’aleshores president, Herbert Hoover, va elevar les taxes a les importacions de productes, tant agrícoles com industrials, generalitzant les polítiques d’empobriment del veí i reduint el comerç internacional un 66% entre 1929 i 1934. Només a curt termini, amb un mercat protegit, hi varen guanyar alguns agricultors i industrials nord-americans. La gran massa de població, però, va endinsar-se en la misèria i, a mitjà termini, la indústria exportadora també es veia perjudicada. I és que les represàlies dels altres països no es varen fer esperar. Canadà, per exemple, imposava un aranzel del 30% als productes agrícoles dels EUA, i Alemanya virava cap a l’autarquia econòmica. La guerra comercial va ser el preludi de la devastadora Segona Guerra Mundial, que acabaria esclatant el 1939.
Pocs anys més tard, de nou la política monetària i creditícia ultraexpansiva liderada pels EUA va conduir el món globalitzat a la gran recessió del 2008. Semblava que els líders polítics havien après els errors comesos en el crac del 29 i que s’intentava no obstaculitzar en excés el lliure intercanvi internacional de mercaderies, serveis, persones i capitals. Falses esperances. L’auge del populisme autoritari s’ha consolidat a diferents països, i Donald Trump ha estat investit 45è president dels EUA. Quan de temps tardarà a complir l’amenaça d’incrementar unilateralment els aranzels un 30%? Imposarà un recàrrec del 35% a tots els cotxes alemanys, amb l’argument de veure’s molts Mercedes i BMWs a la Cinquena Avinguda de New York i molt pocs Chevrolets a la Kurfürstendamm de Berlín? En virtut dels poders investits com a president, a Donald Trump no li cal l’aprovació de la Cambra de Representants per augmentar els aranzels un 15% durant 18 mesos. Un període que és una eternitat per qualsevol indústria estrangera, inclosa la producció espanyola d’automòbils, per exemple, que exporta el 85% de la producció anual.
La resposta de la UE -sense la Gran Bretanya- ha de passar per reforçar el mercat comú i l’espai cívic de lliure intercanvi a tots els nivells, econòmic, social i cultural. Sobre el pòsit de segles d’història, no sempre amb bona entesa, i amb el lideratge d’Angela Merkel, l’amenaça dels EUA passa per reforçar el mercat únic europeu i construir un àrea de lliure comerç amb la Xina. Helmut Schmidt, antic canceller d’Alemanya, va dir que el líder eren els Estats Units d’Amèrica i que França era el soci més proper. Ara, la Xina va camí de ser el país líder i França, i Itàlia, i Espanya… continuen sent els socis més propers. Xi Jinping, a la inauguració del Fòrum de Davos, ha defensat molt correctament el compromís amb el lliure comerç, la liberalització i la inversió, dient no al proteccionisme. Aturar l’intercanvi de productes, serveis, treballadors, capital i tecnologia no només és anar contra l’avenç de la història. Suposa repetir els errors comesos a la dècada de 1930 i que varen desembocar en una conflagració bèl·lica mundial. Depèn de nosaltres aprendre les lliçons de la història i revertir els esdeveniments.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.