Les contractacions avançades per preparar la Setmana Santa han maquillat les xifres d’atur del mes de març (60.000 aturats menys i 160.000 ocupats més). El president Rajoy, mostrant-se molt satisfet amb les dades i triomfalista davant les properes eleccions, les ha qualificat com “les millors de la història”. Oblida, però, que a l’inici del seu mandat, el desembre de 2011, les xifres d’ocupació eren de 17,1 milions i ara només són 16,8 milions. I que el número d’aturats era de 4.422.000, mentre que ara són 4.452.000. La ministra Báñez parla de canvi “estructural” en el mercat de treball, però passa per alt que és el sector dels serveis, el més exposat al turisme, el responsable del 82% de la reducció de l’atur, mentre que el paper de la indústria, creador de llocs de treball estables, és negligible. Tampoc menciona que un 85% dels nous contractes signats al març van ser temporals i amb caràcter purament estacional.
L’ocupació en els serveis està vinculada amb el consum privat, com en restaurants i comerços, o amb el consum públic, com en sanitat i educació. El necessari canvi en l’estructura productiva de l’economia no s’albira a l’horitzó. El consum no és la causa del creixement, sinó el seu efecte, i està sobrerepresentat en el càlcul oficial de les macromagnituds, que ometen intencionalment totes les etapes productives intermèdies prèvies i necessàries per arribar al consumidor final. La reactivació del consum computa com increment del PIB, però significa la tornada a colls d’ampolla en el creixement i a la reaparició de dèficits exteriors. Donat que la base industrial espanyola és feble, a més d’haver perdut múscul des de la Gran Recessió del 2008, el consum final descansa en l’increment de les importacions, sense possibilitat de poder oferir exportacions en contrapartida. Això incrementa els desequilibris en la balança de pagaments, i no oblidem que Espanya ja té un deute exterior colossal, bàsicament en mans privades, per valor superior a 1,5 bilions de dòlars. Només els Estats Units ens superen, però amb dues diferèrencies importants. En termes relatius, el deute exterior dels EUA és el 35% del seu PIB, però el 105% del PIB d’Espanya. I, per suposat, els nord-americans tenen el privilegi de poder emetre dòlars a cost zero per pagar els cotxes alemanys i japonesos o les mercaderies xineses. En canvi, Espanya només ofereix bàsicament turisme de sol i platja.
La crua realitat és que l’atur mitjà a la UE és del 9,8%, destacant en positiu Alemanya (4,8%) i Àustria (5,3%), i en negatiu Grècia (26%) i Espanya (23,2%). La millora més notable és la d’Estònia, que ha aplicat un programa de severes reduccions de la despesa pública. En canvi, l’atur juvenil més elevat és el d’Espanya (50,7%). En contra de les aparences, no hi ha una relació directa entre consum/despesa i ocupació. Per desgràcia, però, les falàcies de Lord Keynes estan molt arrelades i els polítics, alentats pels sindicats i poderosos grups de pressió, i amb la benedicció acadèmica del mainstream keynesià i neoclàssic, no dubta a emprendre i aplaudir ambiciosos programes d’estímul monetari i fiscal. Més emissió de diners a tipus d’interès nuls o, fins i tot, negatius. I més consum públic i projecció d’obra pública ruïnosa, com l’AVE. És un greu error. Com a molt, pot significar un descens de l’atur momentani i temporal, a costa d’empitjorar el futur. Pa per avui, fam per demà. El camí correcte és just el contrari. És necessari la reducció del consum o, el que és el mateix, l’increment de l’estalvi i, especialment, la reducció de la despesa pública i la moderació dels impostos. Cal adoptar el model dels països bàltics, com Estònia. que va retallar despesa pública el 2008 per import del 5% del PIB i el 2009 per import del 9% del PIB. L’austeritat d’avui és la base del creixement futur i, per tant, del superior consum del demà. I els resultats reals són molt clars. Aquests són els d’Estònia:
Els d’Espanya, pel contrari, són força diferents.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa