Espanya (i Catalunya) envelleixen. Cada vegada som més grans. La molt noble, molt lleial i benèfica ciutat de Manresa no escapa a aquesta tendència general. Ben al contrari, els nostres índexs de sobreenvelliment superen la mitjana catalana. L’esperança de vida se situa al voltant dels 82 anys de mitjana (80,1 per als homes i 85,6 per a les dones) i es preveu que continuï augmentant. El percentatge de població de més de 65 anys és ara del 18,4%, però augmentarà fins al 38,7% l’any 2060. Segons les dades projectades per l’INE, els ciutadans a la franja d’edat de 70 a 74 anys passaran dels 1,8 milions actuals als 2,3 milions el 2060; de 75 a 79 anys l’augment és de 747.000 habitants més; els de 90 a 94 anys passen de 333.000 a 1,93 milions; les persones de 95 a 99 de 75.000 a 1,13 milions; i, finalment, els espanyols amb més de 100 anys passaran dels 13.000 actuals als 372.800 (!).
Amb la tendència demogràfica actual, España perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. A la franja de 0 a 4 anys la caiguda és d’1.136.502 habitants i en la de 5 a 9, d’1.209.173, dues dades que mostren com pot canviar la piràmide demogràfica en mig segle. D’altra banda, cal destacar que en el tram d’edat que va dels 25 als 49 anys el descens també és molt important. Es tracta de gent que neix a España però que de sobte s’esfuma, la qual cosa indica que són persones que fan les maletes i se’n van del país a buscar feina a l’estranger, una tendència que ja s’albira en l’actualitat. Resumint, i per franges d’edat, la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, encara edat de treballar, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Si ara el nombre de defuncions ja supera el de naixements, el 2060,i per primera vegada a la història, els més grans triplicaran el nombre de nens de 0 a 15 anys.
Font: Institut Nacional d’Estadística (INE)
Avui a Espanya hi ha prop de 9,3 milions de pensions (mitjana de 900 euros mensuals) i les de jubilació, amb 5,6 milions, són les més nombroses (mitjana de 1.040 euros). Només l’impacte directe de l’envelliment sobre la sanitat i les pensions força a transformar l’Estat del benestar. Si, a més, hi afegim la reducció de l’ocupació i els efectes de la revolució tecnològica digital i cibernètica, obtenim una situació de fallida que ens obliga a repensar la cobertura bàsica de les necessitats humanes. Els senyals actuals d’esgotament del fons de reserva de la Seguretat Social i, per tant, d’insuficiència de cotitzacions socials dels que treballen per pagar les pensions dels jubilats, són només una admonició del que ens espera a partir del 2025. A partir d’aquesta data, les generacions més nombroses del baby-boom (nascudes entre el Pla d’Estabilització del 1959 i la crisi del petroli de 1973) començaran a jubilar-se. I no tenim un reemplaç poblacional. L’estructura demogràfica perd el perfil tradicional de piràmide egípcia, d’àmplia base que es va estrenyint amb el pas dels anys, i es converteix en una mena de xampinyó, de barret més ample que el peu.
A partir del 2025, quan els primers baby boomers es vagin jubilant, es dinamitarà l’actual sistema públic i de repartiment, que patirà retallades en les pensions d’un 50% fins a deixar-les a un nivell de subsistència, i s’haurà de disposar d’un nou sistema de protecció social. L’escassa inventiva de l’Estat i la nul·la capacitat d’anticipació als problemes ens indiquen que les “solucions” del govern a aquest problema serà una combinació d’aquestres tres: pujar les cotitzacions, retardar l’edat de jubilació i baixar les pensions. En definitiva, pagar més durant una vida laboral més llarga i cobrar menys en una jubilació més curta. En les properes dècades, ens esperen canvis profunds i estructurals que modificaran l’organització de les nostres societats tal com les coneixem avui. Ens espera una revolució que canviarà les etapes clàssiques de la vida. Aquest tsunami demogràfic s’endurà per davant no només les pensions públiques, sinó que també forçarà a un canvi radical en la sanitat, l’educació i l’Estat del benestar. La tradicional configuració dels infants que es formen, els adults que treballen i els ancians que gaudeixen d’un (merescut) oci ja no serà vàlida. La formació i el treball, potser amanits amb una mica d’oci, conformaran un binomi indestriable que ens acompanyarà tota la nostra vida, des del bressol fins a la sepultura.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.