Inditex, l’empresa fundada per Amancio Ortega Gaona el 1975, ha tornat a presentar resultats. El gegant tèxtil va guanyar en el seu últim exercici (el que va de l’1 de febrer de 2016 al 31 de gener del 2017), 3.157 milions d’euros, un 10% més que el 2016. L’augment de les seves vendes ha suposat un altre rècord. I és que l’any passat Inditex va obtenir una facturació de 23.311 milions d’euros, un 12% més que el mateix període de l’any anterior, quan trencava la barrera dels 20.000 milions i es convertia en l’empresa espanyola que més ven, per davant de Repsol i Mercadona. L’expansió internacional és una de les raons que expliquen els bons resultats globals de la companyia. Inditex va tancar l’any amb 279 botigues noves en 56 mercats diferents. En total, l’empresa té 7.292 botigues repartides per 93 mercats dels cinc continents. Comptant el negoci de les botigues físiques i l’online, Espanya va suposar el 16,9% del total de les vendes d’Inditex, per sota del 17,7% d’un any abans. I per a l’exercici 2017 Inditex preveu obrir entre 450 i 500 noves botigues. Pel que fa al nombre de llocs de treball generats, Inditex va crear 9.596 nous llocs de treball a tot el món, passant la seva plantilla de les 152.854 persones a les 162.450. D’aquesta xifra de llocs de treball, 2.480 s’han generat a Espanya, arribant a les 48.589 persones. Per segon any consecutiu, el gegant tèxtil repartirà a l’abril una part dels seus beneficis amb els seus treballadors. Concretament, el 10% dels seus guanys als treballadors amb més de dos anys d’antiguitat. Li correspondria repartir 28 milions d’euros, però la tèxtil gallega ha decidit augmentar la xifra fins als 42 milions. Unes 84.000 persones en resultaran beneficiades. Els accionistes també seran recompensats amb un dividend de 0,68 euros per acció, fet que suposa un increment del 13%.
El cas d’Amancio Ortega és paradigmàtic a l’aconseguir crear un imperi tèxtil des de zero. Nascut a un poble de León l’any 1936, de pares ferroviaris, va haver d’abandonar els estudis als 12 anys per manca de recursos. Va començar a treballar com a noi dels encàrrecs a Gala i La Maja, camiseries de La Coruña i l’any 1963 va crear, amb la seva primera dona Rosalía Mera, Confecciones GOA (les seves inicials en sentit invers). Va ser l’embrió de Zara, que obriria les portes el 1975. La carrera fulgurant el porta, 40 anys més tard, a tenir 7.292 botigues pels cinc continents i més de 160.000 treballadors, i beneficis superiors als 3.100 milions d’euros. De zero a Zara. Una empresa tèxtil que és líder mundial i que té la seu a Arteixo. Un empresari que ha revolucionat el sector tèxtil amb períodes de producció i distribució de vertigen, implantant un model de negoci estudiat a les universitats més prestigioses del planeta. Un negoci on tot passa a temps real i on una peça empaquetada a Arteixo dimarts pot estar en una botiga de Tòquio divendres, rebent mercaderies com totes les botigues del món dues vegades per setmana. La interacció entre el que demana el client i la resposta de disseny i fabricació és intensa i contínua. Inditex viu així rabiosament enganxada a la realitat i l’excel·lència operativa, i és recompensada pel client amb vendes i beneficis.
L’empresari gallec, però, no se salva de crítiques dures. Algunes són inversemblants i no tenen cap tipus de fonament. Per algun motiu estem a Espanya, el regne de l’enveja, on es permeten tota mena de corrupcions polítiques, però no que algú triomfi. Altres que ataquen l’empresari gallec ho fan amb tres arguments principals: Inditex no paga impostos, Inditex explota la mà d’obra barata del Tercer Món i Amancio Ortega ha de redistribuir la riquesa entre els pobres. Primer, Inditex sí paga impostos. Concretament, 940 milions d’euros o el 23% dels seus beneficis. Impostos que serveixen, per exemple, per pagar el sou d’alguns que el critiquen. Segon, el que fa Inditex és comprar les peces de roba a fabricants locals d’Espanya i altres països, als quals sotmet a auditories socials avalades per un sindicat global, auditories on es supervisa que no es contractin nens, que es respecti la llibertat sindical i que es paguin salaris d’acord amb els de la resta de l’economia local. Tercer, la riquesa d’Amancio Ortega són essencialment les seves accions d’Inditex: defensar que hem de redistribuir la riquesa equival a sostenir que hauríem d’expropiar Inditex i repartir les seves accions entre els espanyols. Això s’aconseguiria nacionalitzant l’empresa i repartint els seus actius segons el criteri discrecional del líder populista del moment. I amb la nacionalització de l’empresa, Inditex deixaria d’existir i de crear valor afegit. Aleshores s’haurien destruït les diferències i tots seríem igualment pobres i miserables. És aquesta la societat que volem? Espero que no. Jo més m’inclino a demanar per Amancio Ortega un monument a les ciutats i pobles d’Espanya. Una distinció pública personalitzada, però extensible a tots aquells empresaris que, de manera abnegada i anònima, generen riquesa i ocupació amb el seu treball productiu. Si existeixen monuments a destacats militars i soldats, cèlebres per les seves carnisseries en el camp de batalla, no n’hi ha d’haver cap per l’empresari i el treballador, artífexs del progrés silenciós de la humanitat?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.
Després de llegir el darrer paràgraf, m’han caigut els collons a terra, literalment.