A una setmana d’unes noves eleccions generals, ens toca suportar de nou la insofrible propaganda electoral dels partits polítics. Fa molta mandra de llegir, especialment perquè no és vinculant i porta en si la promesa del seu incompliment. Només cal recordar que el PP va guanyar les eleccions del 2011 amb la promesa de disminuir impostos, i veure el que ha passat després. Les dues úniques certeses d’aquesta vida són el pagament d’impostos i la mort. I el partit que ho expressa sense embuts és Podemos. Pablo Iglesias aspira a recaptar 125.000 milions d’euros més. Com es pot aconseguir semblant espoli? Incrementant la fiscalitat sobre l’estalvi, les herències i les transaccions financeres. També eliminant les deduccions de l’IRPF i pujant el tipus impositiu a les empreses grans i mitjanes, o a les rendes personals superiors a 60.000 euros anuals. Si al final no s’aconsegueixen els resultats esperats, és previsible l’increment de la pressió fiscal a totes les capes socials. El segon partit fiscalment més agressiu és el PSOE, que es conforma amb només 20.000 milions. Incrementaria, encara més, la pressió sobre totes les empreses, mitjançant les eliminacions de les deduccions, elevant també Patrimoni i Successions, i imposant taxes financeres i mediambientals. Pel que fa referència a Ciutadans, d’Albert Rivera, preveu una tímida rebaixa de l’impost de renda, que compensaria l’increment societari a través de l’eliminació d’exempcions i deduccions. També el PP promet un tipus marginal màxim en renda del 43%.
La credibilitat és escassa, no només pels precedents, sinó també per l’incompliment sistemàtic del dèficit públic, que s’agreujaria al no preveure reduccions de despesa. En termes de l’impost de renda, cal recordar que un treballador català amb 15.500 euros anuals paga el 10% més que la mitjana espanyola, i que el poder adquisitu es veu doblement reduït pels preus més elevats de casa nostra. El tipus impositiu més baix de Catalunya és el 21,5%, que recau sobre les rendes més modestes, quan a bona part de la geografia espanyola és de només el 19% (Madrid i Balears, entre altres). També tenim el tipus impositiu més elevat, per les rendes superiors a 175.000 euros. Pel que fa a la despesa social, a Espanya suposa el 25% del PIB (260.000 milions d’euros), un percentatge superior al d’alguns països nòrdics. Tots els partits, especialment Podemos i PSOE, prometen augments importants de despesa, amb programes diversos que van des de la renda bàsica als complements salarials, passant pels subsidis d’atur i les jubilacions. Al final, i sense resoldre el problema de l’atur, es priva al ciutadà d’un futur millor i se’l converteix en dependent crònic d’un Estat assistencialista.
I què en diuen els quatre grans partits estatals de l’encaix institucional de Catalunya amb l’Estat espanyol? Podemos proposa un debat sobre el dret a decidir i un referèndum per aclarir la relació territorial que els ciutadans de Catalunya volen amb els de la resta de l’Estat. El PSOE insisteix en el seu plantejament de reforma federal (el follet del federalisme, en la paròdia tan ben trobada del Polònia). Ciutadans, per la seva part, s’oposa a qualsevol referèndum d’autodeterminació i proposa una reforma de la Constitució per recentralitzar l’Estat i buidar de competències les comunitats autònomes. I el PP continua, ja ho sabem, defensant a capa i espasa la unitat d’Espanya i la inamobilitat de la Constitució. Amb aquest plantejament, i amb la desunió sempiterna a casa nostra, amb baralles contínues i esperit caïnita, continuarem transitant per un desert inhòspit amb destí incert.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.