L’estira-i-arronsa continu i passat de rosca entre Grècia i els seus creditors s’acosta al desenllaç. Aquest diumenge, els polítics grecs sotmetran a referèndum l’aprovació de les propostes de la troica (la UE, el BCE i el FMI). En definitiva, els deutors votaran sobre el seu dret a continuar rebent finançament aliè, sense retornar ni capital ni interessos. Faltaria més! En un curiós exercici de democràcia asimètrica, a l’altre costat de la negociació els creditors no tenen ni veu ni vot en tot l’assumpte. Què passa amb els 30.000 milions d’euros que els ciutadans espanyols hem prestat a Grècia, per intermediació dels polítics espanyols? I amb els 55.000 milions dels ciutadans francesos o els 73.000 milions dels alemanys? Aquests no compten? Aquí ningú ens demana la nostra opinió? No ens demanen si volem recuperar els nostres diners? S’ha de continuar finançant ad infinitum les estructures corruptes de l’Estat grec?
El govern populista de Tsipras denuncia la interferència de la UE en els assumptes interns de Grècia, però la lectura també es pot fer a l’inrevés. El govern ultraesquerrà de Syriza utilitza com a ostatge el poble grec per tal de pressionar i continuar rebent indefinidament subsidis crònics, sense haver d’encarar mai les imprescindibles reformes d’un Estat corrupte i clientelar. Perquè, no ens enganyem, com pot Grècia, amb una renda per capita inferior al 30% de la mitjana europea, gaudir d’una despesa social per habitant un 20% superior? Com es poden mantenir estàndards de país ric (38è en renda per capita d’un total de 200 països) sense ser competitiu en res? Com es pot sostenir un nivell de despesa molt superior al de la producció interna? Només gràcies a les ajudes dels socis europeus, els mateixos socis que són tan menyspreats per Syriza.
Alguns influents economistes, com Paul Krugman, partidari acèrrim de la intervenció pública i de les polítiques de despesa estatals, demanen votar no en el referèndum de diumenge i, si cal, defensen sortir de l’euro. Posen l’exemple de la devaluació del Canadà, en la dècada de 1990, el d’Argentina en el 2002 i el més recent d’Islàndia. No i no. No, perquè la devaluació mai és la solució màgica a problemes molt complexos. Poden estimular temporalment les exportacions, com la soja a Argentina, però encareixen les importacions. I Grècia depèn de les importacions, des d’aliments bàsics com la carn fins la maquinària, passant pel petroli i productes farmacèutics. L’encariment d’aquests productes dispararia la inflació i la pobresa. I no, perquè Grècia no pot devaluar la moneda com va fer Argentina amb el peso, trencant la relació unitària amb el dòlar. Grècia no té una moneda vinculada amb l’euro. Grècia té l’euro. I la transició de l’euro a la dracma seria tremendament dolorosa.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)