Aquesta setmana s’ha fet públic el rànquing de competitivitat internacional que elabora la prestigiosa escola de negocis IMD amb seu a Lausana. La competitivitat és un procés de creació de valor a llarg termini, relacionat positivament amb una participació social inclusiva i no excloent, que permet a les empreses garantir la inversió i el creixement de les vendes. I la inversió realitzada amb criteris empresarials, finançada amb estalvi voluntari, és la base de l’ocupació, la productivitat i el creixement. I aquest creixement sa i sostenible genera nova inversió, en un cercle virtuós que hauria de permetre un futur més pròsper i més benestant. Aquest rànquing de competitivitat s’elabora en base a 340 criteris englobats en 4 grans àrees: el creixement econòmic, l’eficiència governamental, la qualitat empresarial i el capital físic i humà (educació i sanitat). Els resultats són que els EUA perden la condició de país més competitiu del món, que ocupa ara Hong Kong seguit de Suïssa. Els EUA cauen a la tercera posició mundial i acusen una pèrdua de qualitat de les institucions governamentals i de la cohesió social. Els altres països del top 10 mundial, per aquest ordre, són Singapur, Suècia, Dinamarca, Irlanda, Holanda, Noruega i Canadà.
Malgrat els greus problemes del vell continent europeu, cal destacar, en primer lloc, que 6 dels 10 països més competitius del món pertanyen al nord d’Europa. I en el top 20 hi trobem també Luxemburg (11è), Alemanya (12è), Gran Bretanya (18è) i Finlàndia (20è). Per tant, 10 països europeus entre els 20 primers. Excel·lent comportament de la latitud nòrdica d’Europa, però també dels països de l’est, on destaquen els petits països bàltics, Txèquia (27è) i Polònia (33è). Molt destacat és el comportament d’Irlanda, el tigre celta que torna a rugir després del rescat bancari, creixent un impressionant 13% en només dos anys (5,2% el 2014 i 7,8% el 2015), gràcies a la llibertat econòmica, els impostos reduïts i la contenció de la despesa pública. Pobres resultats a les latituds meridionals, amb Espanya (34è), Itàlia (35è), Portugal (39è) i Grècia (56è).
Un segon aspecte a destacar és el reduït tamany dels Estats més competitius. 12 països dels 20 primers del rànquing tenen poblacions inferiors als 10 milions d’habitants. I dels 10 països europeus que integren el top 20, un total de 8 són petits. Només Alemanya i Gran Bretanya escapen a la condició de països liliputencs. Definitivament, en un món globalitzat i econòmicament integrat, small is beautiful. Hong Kong, el líder mundial en competitivitat, destaca per ser un empori del lliure mercat, amb impostos baixos i senzills, govern limitat i lliure circulació de capitals, sent la porta d’entrada de les inversions internacionals a la Xina continental.
En negatiu, la posició d’Espanya (37è) és miserable, impròpia d’uns governants que s’autoproclamen com la vuitena o novena economia mundial. La producció total, des de l’inici de la crisi el 2008, no ha remuntat, sinó que ha disminuït el 3,13%. La cohesió social ha empitjorat notablement. Mentre que l’accés privilegiat al poder de la minoria dominant els permet acumular més i més riquesa, el conjunt de la població empitjora el nivell de vida i s’hipoteca el futur dels més joves. La taxa de risc de pobresa i exclusió social amenaça el 29% de la població. El 22,1% dels espanyols percep rendes per sota de l’umbral de pobresa (8.000 euros anuals a les llars unipersonals i 16.800 euros a les llars amb dos adults i dos nens); el 12,8% experimenta situacions severes de desocupació (treballa menys del 20% de les hores que voldria treballar) i el 6,7% pateix de privacions materials greus (manca de béns essencials per mantenir una vida digne). Aquesta situació de caos transcendeix a l’exterior i contribueix a la mala imatge de la marca España. Només un dels indicadors analitzats, el referent als serveis de salut, millora lleugerament des del 2008.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.