L’absència històrica a Espanya d’un corrent veritablement liberal fa que l’única alternativa al bipartidisme intervencionista del PPSOE sigui l’ultraintervencionisme del populista Podemos. Una neocasta d’esquerra radical, professors universitaris de categoria A i nivell funcionarial 27, oposada a la casta tradicional que ha monopolitzat la política espanyola dels últims trenta-cinc anys. Malauradament, aquesta alternativa neomarxista apunta més cap a Veneçuela que no pas a Europa. És inversemblant que, a l’Espanya del segle XXI i amb un atur del 24%, es proposi l’increment de les cotitzacions socials, ja altíssimes, i la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals. Els estratosfèrics i prohibitius costos laborals significarien la metàstasi final del càncer de l’atur. Costos tan elevats dissuadeixen la contractació. Cal abaratir i facilitar la creació de llocs de treball, i no pas encarir-la i dificultar-la. I les preteses 35 hores, un estrepitós fracàs ja experimentat a França, pretenen repartir un treball escàs entre milions d’aturats forçosos. No es tracta de repartir la misèria, sinó de crear riquesa per deixar de ser pobres. De manera similar, la proposta de Podemos d’incrementar els costos socials dels autònoms, situats en un mínim de 264 euros mensuals, significaria la ruïna de molts d’ells, que no són pas opulents empresaris d’èxit, sinó esforçats treballadors econòmicament dependents d’un sol client. El que caldria és justament el contrari, la reducció de les cotitzacions socials o la pròrroga de la tarifa plana de 50 euros fins que consolidessin els seus negocis unipersonals. Podemos també defensa quitaments del deute públic existent i alhora l’accés directe al BCE per monetitzar els seus programes de despesa. Repudien el deute passat contret per la casta, però demanen finançament il·limitat pel nou deute que ells acumularien. Aquesta mesura inflacionista castigaria l’escàs estalvi existent i la debilitada classe mitjana, a més d’allunyar-nos d’Europa i obligar-nos a sortir de l’euro. Per finançar el Leviatà i la maquinària governamental, a més del deute i de l’emissió monetària es faria ús d’impostos més elevats, eliminant el règim d’estimació objectiva dels professionals autònoms, duplicant gravàmens sobre l’estalvi i pujant el tipus efectiu de l’IRPF. Haver de pagar molts impostos per rebre serveis públics deficients no és de rebut ni acceptable. Podemos tampoc es planteja canviar l’esgotat model productiu d’Espanya. Pitjor encara, pretenen tornar a reactivar la construcció com a motor econòmic, promovent obra nova i rehabilitació. El pitjor d’aquest conjunt de receptes econòmiques és no tenir una alternativa clara en una Espanya marcadament estatòlatra i antiliberal.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa