El perillós joc de Grècia

Els inacabables estira-i-arronsa entre els dirigents polítics grecs de la ultraesquerrana Syriza i els representants de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) recorden el joc del gallina. A la pel·lícula Rebel sense causa, protagonitzada per James Dean i Natalie Wood, dos adolescents díscols dirigeixen els seus cotxes cap un penya-segat. Perd el qui frena i guanya el qui s’estavella. En el film, James Dean evita la mort en l’últim instant, mentre que el seu rival cau per l’espadat. A Europa, Grècia ha de pagar 1.500 milions als seus creditors aquest mes de juny (300 milions vencien ahir però, en un precedent que es remunta a la Zàmbia de 1970, els grecs han optat per aplaçar-lo i fer un pagament únic a finals de mes), 3.950 milions més el juliol i 3.200 l’agost. Els creditors de Grècia demanen cobrar els deutes. No comparteixen l’opinió del jesuïta González Faus, qui fa pocs dies canviava el significat de la paraula “culpa” per la de “deute monetari” a l’oració del Pare Nostre i defensava una interpretació literal en línia amb la condonació del deute contret (“perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors econòmics”). Els prestamistes de Grècia, però, no perdonen el deute i exigeixen cobrar. Per aconseguir-ho defensen que cal disminuir el privilegi de les jubilacions anticipades i retallar despesa pública, lluitar contra el frau fiscal i augmentar la recaptació d’impostos (IVA amb tipus impositius de l’11% i el 23%), tot aprofundint en la desregulació del mercat laboral. Sense aquestes reformes, es qüestiona el pagament al país hel·lè de 7.200 milions dins del programa de rescat.

Per altra banda, el polític grec Tsipras eleva la tensió i allarga sistemàticament les pesades reunions sense arribar a un acord final. Ha de donar la impressió a les bases del seu partit que no accepta les retallades proposades. Malgrat que el pes de l’economia grega dins d’Europa sigui insignificant (inferior al 2% del PIB total), els grecs juguen la carta que la seva hipotètica sortida de l’euro podria fer perillar el futur de la moneda europea a l’intensificar els atacs especulatius contra els països més endeutats, com Portugal o Espanya. Com en el joc del gallina, perd qui cedeix primer. Els alemanys estan cansats de perdre el temps i les inacabables dilacions gregues tampoc serveixen per guanyar complicitats. François Hollande s’ha alineat amb Angela Merkel i l’italià Renzi es va indignar quan el ministre de Finances grec Varoufakis va considerar el deute italià d’insostenible. Si Grècia no és capaç de consolidar superàvits fiscals primaris abans del pagament d’interessos, com es pot pretendre tornar el deute? Sembla impossible.

És de pura lògica que cal disminuir despesa pública i augmentar recaptació impositiva. I és responsabilitat directa de l’Estat lluitar contra la generalitzada evasió fiscal i promoure un mínim d’equitat tributària. Tampoc és acceptable la imatge de patiment i crueltat social que transmet el govern grec a conseqüència de la disminució de la despesa pública. Hi ha nombrosos exemples de despesa pública improductiva que clamen el cel. Per exemple, només cal recordar que l’economia grega, amb una productivitat ínfima, oferia salaris mínims un 50% superiors als d’Espanya i generoses prejubilacions als 60 anys; que l’Hospital Evagelismos tenia en nòmina a 45 jardiners per cuidar un petit jardí o que organismes públics contractaven 50 xofers per cotxe oficial; que la despesa social en sanitat, educació i serveis socials supera el 30% del PIB i que una legió de funcionaris cobren sous de 70.000 euros anuals; o que els proveïments dels centres sanitaris es descontrola per la pràctica habitual de metges i infermeres d’emportar-se el material sanitari a casa seva… És obvi que s’ha de posar fi a aquest malbaratament de recursos.

I, ens hem de preguntar, si els programes d’austeritat redueixen la despesa pública i deprimeixen la demanda interna, quin sector pot impulsar l’economia? Només el sector exportador. I aquí Grècia torna a ser incapaç de presentar superàvits exteriors sostinguts. Les importacions gregues superen les exportacions. L’únic sector capaç de generar una entrada de divises és el turisme. Però aquest sector no és suficient per compensar les nombroses importacions necessàries (petroli, gas, aliments, maquinària i béns d’equip…). Els programes d’austeritat i reducció de la despesa pública s’han aplicat a altres països amb resultats notables. Irlanda és un cas exitós; Espanya sorprèn pel seu recent creixement, ni que sigui estadístic; fins i tot els programes d’austeritat a Portugal han aconseguit un èxit relatiu a l’estar acompanyats de superàvits exteriors considerables. En canvi, Grècia es mostra incapaç de sortir de la zona vermella, instal·lada com està en dèficits permanents, tant fiscals com exteriors. Els polítics populistes grecs haurien de fer un exercici d’autocrítica. Apart de ser incapaços d’eradicar la corrupció institucional, el veritable problema grec no és l’austeritat, sinó la incapacitat d’impulsar les exportacions, malgrat que els costos laborals hagin disminuït.

Grècia no té cap empresa competitiva a nivell internacional. Quan aquesta setmana el doctor Jaime Alonso, expert en internacionalització d’empreses, preguntava a la FUB el nom d’alguna empresa espanyola creadora de tendència a nivell mundial, la nostra resposta era unànime: Inditex. La companyia creada per Amancio Ortega, ara la segona fortuna mundial després de Bill Gates, és una història d’èxit que s’estudia a les millors escoles de negoci. En canvi, si es tracta de mencionar alguna empresa grega d’abast internacional, la resposta es fa esperar. Jumbo, Hellenic Telecomunications, Alpha Bank o Folli Follie surten només després de cercar a Google el nom de les empreses gregues més importants… Des de l’inici de la Gran Recessió del 2008, la diferència acumulada entre el comportament de les exportacions de Portugal i de Grècia equival al 13,2% del PIB grec. Mentre les exportacions de béns i serveis del país lusità presenten un creixement vigorós, les de Grècia estan estancades. El país que es pot comparar amb Grècia és Argentina. Els dos tenen un sector exportador reduït i poc competitiu. I els dos tenen una estructura exportadora basada en commodities, poc sensibles a canvis en els costos laborals o a reformes estructurals. Argentina va fer fallida el 2002, suspenent els seus pagaments. Grècia pot fer el mateix en qualsevol moment. I és que Grècia, ara per ara, és incapaç de superar els seus dèficits fiscal i exterior. Grècia, ara per ara, és un problema sense solució. El problema dels dèficits bessons (fiscal i exterior) en un entorn de profunda corrupció institucional no té sortida. Grècia no té cap opció fàcil: default, corralito o sortida de l’euro.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)