L’Audiència Nacional ha condemnat els directius d’Afinsa, una empresa especialitzada en la inversió en segells, per frau piramidal. L’engany consistia en el compromís adquirit per l’empresa amb els clients estafats, de recomprar els segells venuts pel diner invertit més una atractiva rendibilitat sempre superior a la del mercat financer. Les víctimes són més de 190.000 estalviadors, que han perdut els diners aportats per la seva jubilació. I és que l’empresa no invertia realment en el mercat filatèlic, sinó que es limitava a pagar els interessos amb els estalvis provinents de la captació de nous clients. Els segells tenien en realitat un valor ínfim, molt inferior al valor de recompra estipulat en els contractes. El frau piramidal, que va tenir lloc entre 1998 i 2006, es mostra obertament quan una crisi de confiança impedeix la captació de nous clients i esfondra definitivament la piràmide.
Comparem ara el frau d’Afinsa amb la situació de les pensions de la Seguretat Social. En el sistema espanyol, públic i de repartiment, les prestacions que reben els pensionistes beneficiaris provenen de les cotitzacions que paguen els treballadors, però aquest caràcter piramidal queda diluït amb l’etiqueta de «solidaritat intergeneracional». En temps de vaques grasses i de la bombolla financera, els excedents aconseguits es varen invertir íntegrament en deute de l’Estat. El Fons de Reserva acumulat, però, ha anat minvant de 64.000 milions a només 25.000. Les cotitzacions dels 18,3 milions d’ocupats (el 26% amb caràcter temporal) no són suficients per pagar 9,4 milions de pensions (ràtio inferior a 2:1). Quan la guardiola de les pensions s’esgoti el 2017, aleshores, hem de pensar que cauran dràsticament les pensions? Intervindrà l’Audiència Nacional la Seguretat Social? No, a curt termini, senzillament es crearan nous impostos o/i s’incrementaran els ja existents per poder pagar-les. A llarg termini, les pensions cauran a nivells de pura subsistència. Per ara, Rajoy ja preveu la seva investidura com a president del Govern amb un projecte de pagament, amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat (més impostos), de 22.000 milions que és el que costen les pensions de viduïtat i orfandat. El (mal) exemple a seguir és el de França, que va crear un impost social (!) per finançar les pensions i que grava totes les rendes.
El sistema de pensions d’Espanya, un dels més generosos (o cars, depèn com es miri) d’entre els països rics, és doblement incompatible amb l’envelliment creixent de la població i les taxes d’atur altíssimes. Amb dades de l’OCDE, el sistema públic espanyol paga una mitjana del 82% de l’últim salari del treballador, quan la mitjana és de només el 69%. Només Holanda ens supera amb el 90,5%. La gran diferència, però, és que a Amsterdam el 27% prové del sistema públic de repartiment (com Espanya) i l’altre 63,5% és d’origen privat i capitalitzat. Podem arribar a estar d’acord en la conveniència que el sistema públic asseguri un mínim de subsistència per a tothom, però deixant a l’individu que faci el que vulgui amb la resta dels seus diners i dels seus salaris, invertint en els mercats que consideri més apropiats. ¿Per què no donar un marge de llibertat a la inversió privada, ja sigui en plans de pensions, plans d’empresa o inversió lliure en Borsa? ¿Tan intolerablement liberal és aquesta proposta? Mirem quina és la situació internacional entre els països de l’OCDE:
Font: Pensions at a glance (OCDE)
Constatem que molts països, entre ells els més avançats, contemplen la capitalització privada de les pensions: Austràlia, Bèlgica, Canadà, Xile, Dinamarca, Estònia, Alemanya, Irlanda, Islàndia, Israel, Mèxic, Holanda, Nova Zelanda, Noruega, Eslovàquia, Suècia, Suïssa, Regne Unit, els EUA…
Els únics, com Espanya, que ho confien tot al 100% en el repartiment públic són Àustria, Txèquia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Itàlia, Japó, Corea, Luxemburg, Polònia, Portugal, Eslovènia i Turquia. En total, 13 de 34, una minoria.
Tenim la sort de viure molt, és cert. Espanya és el país amb l’esperança de vida més alta del món, després del Japó (81 anys els homes, 86 anys les dones). Què ens espera en el futur, però? Com ens mantindrem a la vellesa? Amb quins recursos? A curt termini, pocs canvis. No els esperem ni del PP ni del PSOE. El 60% dels votants del partit conservador de Mariano Rajoy tenen més de 55 anys. I en el cas del partit socialista de Pedro Sánchez és el 54%. Cap dels dos s’atrevirà a aixecar un dit contra els pensionistes. Les pensions de jubilació continuaran incrementant cada any, poc, és veritat, només un 0,5%, però incrementant. En canvi, els sous que financen les pensions en molts casos disminueixen. La pensió de jubilació mitjana és de 1.041 euros mensuals, mentre que més de 3 milions d’assalariats no arriben a aquesta quantitat, són submileuristes, i el 15,5% de les dones treballadores cobra menys de 665 euros mensuals.
Font: Pensions at a glance (OCDE)
Els canvis, però, hauran de venir a llarg termini inevitablement. I és que les finances de la Seguretat Social han de complir la seva equació comptable fonamental:
Número de Pensionistes (1) * Pensió Mitjana (2)
=
Número de Treballadors (3) * Salari Mitjà (4) * % Cotitzacions Socials (5) + Altres Ingressos (6)
(1) Número de Pensionistes: el 2013 Espanya tenia 8,3 milions de persones majors de 65 anys (17,9% de la seva població) i 2,6 milions de majors de 80 anys (5,6%). El 2050 seran 15,1 milions (33,3% del total) i 5,8 milions (12,7%) respectivament.
(2) Pensió Mitjana: el desembre de 2005, la pensió mitjana de jubilació era de 686,61 euros. Ara és de 1.041 euros. És una pujada equivalent al 51,6%, encara que l’IPC en aquests onze anys ha incrementat només un 18,5%.
(3) Número de Treballadors: la població entre 15 i 64 anys passarà de 31,1 milions el 2013 a 24,3 milions el 2050. Això no vol dir que caigui el nombre de treballadors, perquè podria pujar el percentatge de la població que té una ocupació. En aquest sentit, la taxa d’activitat i la taxa d’ocupació a Espanya estan molt per sota de les d’altres països europeus (la taxa d’atur és molt superior).
(4) Salari Mitjà: el 2005, el salari mitjà a Espanya ascendia a 18.677 euros. El 2013, últim any en què l’INE ofereix dades, havia pujat als 22.698 euros. Implica una pujada del 21%. L’IPC en aquest període va ascendir un 18,9%.
(5) % Cotitzacions Socials: en aquests moments, els treballadors espanyols paguen més del 36% del cost laboral no salarial a la Seguretat Social (30% a càrrec de l’empresari i 6,35% a càrrec del treballador) .
(6) Altres Ingressos: actualment provenen del Fons de Reserva acumulat de la Seguretat Social. Quan s’esgoti el fons hauran d’establir-se nous impostos (finançament de les pensions mitjançant els Pressupostos Generals).
Malauradament, per tant, amb la crisi demogràfica i l’alt atur estructural d’Espanya, tot fa pensar que haurem d’afrontar els últims trams de la nostra vida amb grans penúries i pensions de pura subsistència. Les dades demogràfiques de la població espanyola ens indiquen que el número de pensionistes incrementarà i que la població en edat de treballar disminuirà. Que el salari mitjà no tindrà grans augments, ja que a llarg termini tendeix a incrementar en funció de la productivitat del treball, on Espanya ofereix crònicament uns registres pobres i lamentables. Les cotitzacions socials a Espanya ja són unes de les més elevades del món occidental i tenen poques probabilitats d’incrementar-se. El compliment de l’equació, per tant, passa inexorablement per reduir dràsticament les pensions futures. I, també, per complementar el seu finançament amb la imposició de noves figures tributàries. Quan arribi el dia, però, els actuals governants, havent-se agençat el cobrament blindat de plans de pensions milionaris, s’ho miraran amb displicència des de les seves luxoses residències, amonestant-nos amb to d’autosuficiència que ells ja ho van predir.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.