El grup Volkswagen, el fabricant de cotxes més important del món, ha venut milions de vehicles amb el software d’emissions contaminants trucat. Aquest frau en les emissions d’òxid de nitrogen dels vehicles dièsel ha generat immediatament, com sol ser habitual, demandes de més control i fiscalització governamental de l’activitat privada i, en general, del mercat. Considero que aquesta conclusió és errònia.
El sistema de mercat es basa en la defensa de la llibertat individual i d’empresa, la propietat privada i el compliment dels contractes voluntàriament acordats. En cap moment pressuposa que els agents econòmics observin sempre comportaments intatxables. Per combatre les fallades del mercat es sol demanar més Estat, però, en canvi, per superar les fallades de l’Estat ningú demana més mercat. Si el frau comès per una empresa privada s’ha de combatre amb més control públic i menys mercat, i el frau comès dins l’activitat pública també es demana eradicar-lo amb més supervisors i burocràcia, el resultat final serà la supressió total del mercat. Per altra banda, sembla ser que les autoritats comunitàries coneixien el frau de Volkswagen des de l’any 2010 i no l’havien denunciat. De fet, el frau de Volkswagen és fruit de l’activitat dels lobis, una flagrant fallada del funcionament polític dels Estats. Segons el registre de la Comissió Europea, Volkswagen va declarar haver gastat, el 2014, més de 3,5 milions d’euros a Brussel·les, amb 43 lobistes al seu servei, per intentar influir sobre les institucions de la UE. La indústria automobilística va mantenir més d’una vintena de reunions al més alt nivell amb l’executiu comunitari, ja fos amb un comissari o amb algun membre del seu gabinet. Totes les trobades que s’hagin mantingut amb funcionaris comunitaris per sota del més alt nivell resten ocultes i no queden registrades en actes. L’arrogància de Volkswagen ha crescut alimentada pels propis governs i polítics. Per tant, es produeix una clara relació de complicitat entre el regulador i el regulat.
Un altre frau recent, el de l’empresa Gowex, va ser descobert per la firma privada nord-americana Gotham City Research i no pas pels organismes governamentals de control, com la Comisión Nacional del Mercado de Valores, que mai va detectar el frau comptable dissenyat pel president de la companyia Jenaro García. Els comportaments delictius i fraudulents de les empreses s’han de resoldre en els tribunals. I també la pròpia dinàmica del mercat penalitza aquests comportaments. Des de l’escàndol de l’empresa automobilística, el valor de les seves accions en borsa ha disminuït un 40% i ha hagut d’afrontar multes milionàries. El director general Michael Horn es va disculpar immediatament i el president de la companyia Martin Winterkorn ha hagut de dimitir. Davant la previsió de noves sancions, l’empresa ha provisionat més de 6.000 milions d’euros, equivalents als beneficis de tot un any. Per tant, el càstig del mercat és sever i contundent. De manera automàtica i espontània, la dinàmica del mercat tendeix a disciplinar les empreses.
Això contrasta enormement amb la dinàmica governamental. Per exemple, coincidint amb l’escàndol de Volkswagen, va transcendir l’opinió de Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, sobre la qüestió catalana. Res excepcional, si no fos perquè van aparèixer dues respostes, ben diferents, l’una en anglès i l’altra en castellà. És força evident que algú ha falsejat la resposta amb la intenció d’enganyar i influir interessadament en l’opinió pública. Per tant, hi ha punts de coincidència amb l’engany de Volkswagen. En el cas de l’empresa automobilística alemanya, el càstig s’ha canalitzat via mercat. En el cas de la misteriosa doble resposta de Jean-Claude Juncker, el càstig s’hauria de canalitzar via Estat-Administració Pública. Bé, algú s’ha disculpat? Algú ha dimitit? Hi ha hagut alguna sanció econòmica? I potser administrativa? La resposta és negativa. Encara és hora que algú doni explicacions. I ens podem esperar sentats, perquè en aquest cas, com en tants d’altres, no n’hi hauran.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)