Després de força anys acostumats a decrements generalitzats en els preus dels béns de consum (deflació), torna la inflació. Concretament, la variació anual de l’índex de preus de consum (IPC) es situa en el 3% el gener del 2017, el seu nivell més alt des d’octubre de 2012. Tornen, per tant, els problemes associats a un dels càncers de l’economia com és la inflació (i no pas la deflació). Cal insistir i explicar, en primer lloc, que l’escenari que abandonem, el de preus estables o en lleuger declivi, és altament saludable. L’argument que el decrement dels preus perjudica el consum, la inversió i l’ocupació és fals. Les empreses persegueixen el benefici i que el preu de venda baixi no és una amenaça letal si augmenten la quantitat venuda o/i ajusten els costos (que l’ajust de costos recaigui en el salari dels treballadors i no en la factura elèctrica, per exemple, és un problema referent a un altre tema). La indústria informàtica, en general, porta anys reduint els preus de venda dels seus productes, i això no ha comportat cap decrement en les xifres de facturació ni en els beneficis. Un munt d’emprenedors troben una oportunidad de negoci en aquest sector.
També els consumidors gaudim de millors ordinadors i mòbils, amb més prestacions, per un preu inferior. La gent es llança a adquirir l’últim model de smarthphone o tauleta digital, malgrat sàpiguen que l’any vinent seran més barats. L’expectativa futura de preus de consum més baixos tampoc causa grans perjudicis als comerços. No deixarem, per exemple, de comprar patates encara que aquestes siguin 5 cèntims més barates l’any vinent. La sana deflació era la realitat més habitual al segle XIX a Europa, el veritable segle d’or de la civilització occidental, i no va pas aturar la industrialització. Just al contrari, el nivell de vida va augmentar extraordinàriament, les vendes i els beneficis empresarials van incrementar i els salaris pujaven amb els avenços en la productivitat del treball.
Algú surt perjudicat amb la deflació? Sí. La deflació perjudica a un Estat addicte al deute, perquè recaptarà menys impostos i disposarà de menys marge de despesa, amb el perill d’agreujar l’hiperendeutament.
En canvi, amb la inflació que va arribant es giren les tornes. El poder adquisitiu dels consumidors es redueix. Amb els mateixos diners, ara podrem comprar menys patates perquè seran més cares. La inflació és un impost no visible (i no votat) sobre la tinença de diners. Empobreix la població, redueix la capacitat d’estalvi i perjudica la productivitat. La inflació també augmenta l’atur. La creació de diners distorsiona l’estructura productiva d’un pais. Generalitza errors massius en la inversió i dilapida l’escàs capital existent en projectes que no són els més urgentment desitjats ni necessitats per la societat.
La inflació perjudica també la competitivitat internacional. Havent assolit els últims anys un rècord d’exportacions i un bon comportament exterior, tornarem enrere si els productes locals s’encareixen més que els forans. En canvi, les importacions augmentaran al ser més atractives per a la demanda interna.
En general, la inflació provoca una mala assignació dels recursos alhora que incrementa la incertesa. Les empreses no poden fer plans d’inversió a mitjà i llarg termini, perquè l’estructura de costos, els preus i els marges de beneficis esperats canvien erràticament. El nombre de projectes empresarials disminuirà davant aquesta incertesa. Les decisions de les economies domèstiques també es veuen afectades per la inflació. L’expectativa de pujades de preus fa més atractiu avançar el consum, ja que els productes són avui més barats que demà.
En un procés generalitzat d’inflació, els treballadors més ineficients poden amagar els seus inferiors rendiments i rebre salaris superiors als que els correspondrien. També les produccions amb preus sobrevalorats atreuen majors recursos dels que serien socialment necessaris. La inflació afebleix la competència, ja que l’augment de preus fa més difícil la comparació de les diferents ofertes per trobar la més satisfactòria. S’incrementen els anomenats ≪costos de menú≫, que són els que comporten el canvi en la informació sobre preus en les etiquetes dels productes, les cartes dels restaurants, els catàlegs, la publicitat de les ofertes, etc. La inflació provoca un fre en l’activitat econòmica i el creixement. Com que afecta negativament l’estalvi i la inversió, deteriora la posició a llarg termini i la confiança internacional en l’economia nacional.
La inflació, però, no afecta a tothom per igual. Els més perjudicats són els grups de població que tenen rendes o ingressos fixos (pensionistes, jubilats, persones que viuen del lloguer d’habitatges o locals). Els salaris també solen augmentar menys que els preus, i, per tant, la inflació perjudica la majoria de la classe treballadora. En canvi, la inflacio beneficia els deutors, tot aquell que s’endeuti amb crèdits o hipoteques a interès fix. En aquest cas, a mesura que vagin passant els anys, la inflació redueix el valor real de l’amortització del préstec. Aleshores, qui és el principal beneficiat de la inflació? L’Estat. L’administració pública veu augmentar els impostos recaptats amb el moviment alcista dels preus alhora que es redueix el valor real del deute i reforça la carrera desbocada a l’hiperendeutament.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.
Per vist que vostè és economista, no és capaç d’entendre gaire bé la situació actual. En aquests context de sous miserables, precaris i reduïts que han imposat els empresaures catalans per enriquir-se encara més a costa dels treballadors, gràcies a l’estafa de la crisi econòmica, que hi hagi inflació és molt negatiu pels endeutats.
La inflació provocarà una pujada de tipus d’interès a mitjà termini, i els endeutats/hipotecats, hauran de pagar més per retornar el seu deute amb sous minvats.
No cal ser massa espavilat per adonar-se’n.
Apa, ja em pot censurar com en l’anterior article.