Coincideix el fred rigorós de l’hivern amb el preu més elevat de la factura de la llum. Conèixer el total que paguem és fàcil. Només cal mirar el càrrec bancari. Ara bé, comprendre els detalls de la factura elèctrica, en un mercat oligopolístic tan profundament regulat per l’Estat i mancat de competència real, és força més difícil. D’entrada, la factura ens desglossa un component fixe (la potència contractada) i un component variable (l’energia consumida). S’hi afegeix el lloguer de l’equip, ara digital per tenir el consum controlat en tot moment i enriquir la contaminació electromagnètica, i un impost sobre l’electricitat. Si abans el preu pagat pel consum d’electricitat es calculava en subhastes trimestrals, ara ja no. El preu del quilowatt hora es calcula cada dia de la setmana i cada hora del dia. Així, en els moments de més demanda, entre les 20 i 22 hores del vespre, s’arriben a pagar preus majoristes del megawatt hora superiors als 90 euros, quan a Alemanya la mitjana és de només 50 euros (el 44% més barat!).
Sobre la suma total dels anteriors conceptes s’hi aplica l’IVA del 21%. Aplicar l’IVA sobre l’impost de l’electricitat és aplicar un impost sobre un altre impost, quelcom de legitimitat, com a mínim, dubtosa. I pagar el tipus més elevat d’IVA en un consum bàsic com la llum és profundament antisocial. Bèlgica o Luxemburg, per exemple, apliquen un IVA de només el 6%. Dins el conjunt de la UE, Espanya figura amb el preu final de l’energia més cara, després de Dinamarca i Alemanya. Si excloem impostos, continua sent el país més car després d’Irlanda i Xipre, dues illes que per motius de geografia física tenen importants dificultats comparatives en la generació d’energia.
En el sistema elèctric espanyol, tan profundament intervingut pel govern, els costos de producció d’energia només representen el 35% de la factura final, mentre que el 25% són impostos (IVA i l’impost d’electricitat), i el 40% restant són els anomenats peatges o costos regulats derivats de decisions polítiques (primes a les renovables, dèficit de tarifa, subvencions, distribució per la xarxa elèctrica estatal…)
Els elevats preus de la llum a Espanya acaben perjudicant les finances de les famílies i també la competitivitat empresarial. Sent els costos energètics una part rellevant dels costos totals de la indústria, el sector que més necessitem per generar llocs de treball estables i de qualitat, aquesta situació suposa un llast afegit a la competitivitat empresarial i la recuperació econòmica. Resulta curiós que a la Gran Bretanya, no precisament el paradís del sol, es puguin comprar plaques fotovoltaiques a Ikea per autoconsum domèstic. En canvi, a Espanya, això no està permès. Com és possible que en el país del sol es penalitzi l’autoconsum d’energia solar, quan així s’abaratiria la factura elèctrica? Necessitem urgentment liberalitzar l’economia espanyola, en general, i el sector elèctric, en particular, obrint-lo a la competència.
França, gràcies a 58 centrals nuclears i mitjançant una empresa pública com Electricité de France, disposa d’una de les electricitats més barates i fiables d’Europa. Per què no tenim accés a l’electricitat francesa? Ho justifiquen motius tècnics o bé polítics? Si en el Tractat dels Pirineus (1659), signat per Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, s’hagués cedit a França tota la Catalunya Sud, com es va fer amb el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, ara tindríem altres problemes, però no el de la factura de la llum. Cal despenalitzar l’autoconsum i permetre la instal·lació de plaques solars. Les energies renovables, eòlica i solar, ara són barates. Per què el govern de Zapatero les va subvencionar el 2008, quan eren cares, i en canvi ara que són barates ho prohibeix? Tot plegat fa esgarrifar, molt més que les esgarrifances que provoca el fred hivernal.
Hi ha serveis que haurien d’estar a l’abast de tothom. L’electricitat i l’aigua són alguns d’ells. En comerç, fer negoci és lícit; però enriquir-se a costa de la necessitat ja rep un altre nom. Les desigualtats augmenten i la població es veu obligada a pagar els sous desproporcionats d’uns directius de les elèctriques que sovint compten amb l’únic mèrit previ d’haver exercit algun alt càrrec polític com haver estat membre del govern. I pensem que això no hauria d’existir ni estar acceptat en un ordre democràtic que pretén la justícia i la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.