Les acostumades proclames de prosperitat i felicitat per aquest 2016 queden ja enrere, i la realitat continua inexorable sense entendre de bons desitjos. Les prediccions d’organismes governamentals com el FMI sempre són massa optimistes i s’acaben incomplint. Va ser així quan va pronosticar un creixement global del 3,5% el 2015 i és molt probable que es torni a equivocar el 2016. Entre 2003 i 2007, el comerç mundial va augmentar un 8% anual i es va convertir en un motor del creixement del PIB, que ho va fer a una mitjana del 4,5%. Actualment, en canvi, el comerç internacional s’ha alentit. Creix només el 2% anual, aproximadament el mateix que la producció mundial.
Les devaluacions competitives i les polítiques d’empobriment del veí o de defensa de la producció nacional han malmès la confiança. La dràstica reducció del comerç, mitjançant les tarifes aranzelàries de la llei Smoot-Hawley, va ser una de les causes que va empitjorar el crac del 1929 i en va dificultar la recuperació. Si bé és cert que, amb la crisi del 2008, s’ha evitat, de moment, establir aranzels unilateralment, no ho és menys que les polítiques monetàries ultraexpansives de depreciació de la moneda i la protecció dels mercats oligopolístics nacionals han creat un clima d’incertesa i desconfiança que perjudiquen el lliure comerç, i endarrereixen la sortida de la crisi.
La productivitat creix lentament i els tímids avenços es distribueixen de manera molt desigual entre la població. Una minoria vinculada al sector financer i als monopolis protegits per l’Estat milloren substancialment, mentre que una majoria resta atrapada en un bucle sense sortida de treballs precaris i sous submileuristes. L’afeblida classe mitjana es va reduint i la societat es polaritza.
La Xina, una peça central del comerç mundial, que inundava el món amb exportacions barates i exercia alhora una forta demanda importadora, està patint una forta desacceleració i la punxada de la seva bombolla amenaça amb crear noves turbulències financeres internacionals. La paulatina pujada dels tipus d’interès als EUA significarà la mobilització massiva de molts capitals que, buscant el rendiment més elevat, desestabilitzaran les economies emergents.
Tampoc Europa, malgrat el bon lideratge d’Alemanya, està en millor situació. Els atacs terroristes i la crisi dels refugiats estan reintroduint els controls fronterers entre Estats, deixant els acords de Schengen en paper mullat. La radicalització política, tant per la dreta (el Front Nacional neofeixista de Marine Le Pen) com per l’esquerra (el Podemos i la Syriza neomarxistes de Pablo Iglesias i Alexis Tsipras o la CUP antisistema de Catalunya), amenaça amb trencar el mercat comú europeu. El descontrol financer de Grècia tornarà a posar sobre la taula la possible dissolució de l’euro, sense oblidar que la Gran Bretanya té pendent una votació per sortir de la UE.
Les crisis financeres, inherents a un sistema de planificació monetària centralitzada mitjançant els Bancs Centrals, no són fàcils de solucionar. Els errors comesos durant l’etapa d’eufòria són tan brutals, que cal liquidar moltes inversions errònies i sanejar el deute contret per tornar a començar (justament el que estan fent les economies domèstiques i les empreses, però no l’Estat). S’ha sotmès l’economia a un procés molt intens d’alcoholització i cal trencar la dependència etílica. Malauradament, els governs no ho entenen així, i opten per pretendre la curació amb més alcohol i més droga, això és, més creació de moneda a interès zero i més deute públic. Pitjor encara, els polítics són captius dels interessos creats i del statu quo. En paraules de Jean-Claude Juncker, quin polític tornaria a guanyar unes eleccions si adoptés les mesures necessàries per superar la crisi? Per recuperar-se del crac del 1929 van ser necessaris 17 anys (inclosa una Segona Guerra Mundial). Res fa preveure que, després de 8 anys d’iniciada la gran recessió del 2008, la poguem donar per finalitzada aquest 2016.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)