Amb els governs municipals ja constituïts, s’haurà de seguir amb atenció la gestió econòmica d’Ada Colau i Manuela Carmena a les dues principals ciutats d’Espanya. Barcelona en Comú i Ahora Madrid, dues marques blanques de Podemos, han guanyat per la inoperància i la corrupció dels partits tradicionals. S’entén perfectament. Quan una bona part de la població perd tota perspectiva de futur i queda atrapada per la crisi, que està aquí per quedar-s’hi amb independència del que diguin els polítics, s’acaba votant els nous partits alternatius. I a Espanya, en absència secular d’una veritable tradició liberal, això significa la socialdemocràcia endreçada de Ciutadans o el populisme marxista de Podemos. Però una cosa és la promesa i una altra la realitat. Una cosa és capitalitzar en vots la indignació popular i una altra millorar la miserable realitat. La solució a la desigualtat i la pobresa no passa per elevar massivament els impostos i pauperitzar tota la població. És necessari eradicar el nepotisme i els privilegis de les elits depredadores, proporcionant oportunitats i incentius productius a tota una població exclosa i desesperançada. Però l’acció política no pot substituir la dinàmica dels mercats. Com acertadament comentava mossèn Joan Freixanet, ja retirat, al santuari de Joncadella el passat diumenge, no són els polítics, sinó el poble, el qui produeix; no són els polítics, sinó el poble, el qui soluciona els problemes. Com a molt, l’administració pot procurar deixar fer i no interferir massa. La iniciativa privada i la llibertat d’empresa són irreemplaçables.
Malauradament, però, massa vegades s’opta per la coerció i la coacció institucionals. Tant a Barcelona com a Madrid, el programa econòmic de les flamants alcaldesses passa per incrementar els impostos i la despesa pública, augmentant el ja asfixiant intervencionisme. Això dispararà encara més l’elevat deute municipal de Madrid, xifrat en 6.000 milions d’euros, i generarà dèficits a Barcelona, força sanejada actualment. A la ciutat comtal, a més, es proposa restringir el turisme, prohibint l’ampliació de places hoteleres i revisant la celebració de congressos com el del mòbil, i controlar el mercat immobiliari, sancionant els desnonaments bancaris i legalitzant l’okupació. No en tinc cap dubte dels desitjos sincers d’Ada Colau d’eradicar la pobresa, la marginació i l’atur. Però això no s’aconsegueix de dalt a baix, amb la renda mínima d’inserció social i un Pla E municipal. El subsidi crònic no genera riquesa, sinó dependència, i el pla d’ocupació no redueix permanentment l’atur, al crear un grapat de llocs de treball artificials i amb data de caducitat. El proper novembre comprovarem si aquestes falses solucions s’extenen al conjunt d’Espanya.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)