Alemanya i l’euro

Per tal que una construcció aguanti el pas del temps necessita uns bons fonaments. L’euro com a moneda única ha estat un projecte polític començat per la teulada i mancat d’un suport sòlid des de l’inici. Espanya, gràcies a la privatització d’empreses públiques en temps d’Aznar, en va formar part des del primer moment. El que es va vendre com un gran èxit el 2002, però, va esdevenir l’arrel d’una greu crisi financera. El tipus d’interès fixat pel BCE, artificialment baix, i molt per sota dels estàndards del Banc d’Espanya, va originar una bombolla financera i immobiliària. D’hipoteques restringides i a un tipus d’interès molt alt, amb la pesseta, es va passar a la concessió indiscriminada de préstecs hipotecaris a interés molt baix, amb la nova moneda. Les facilitats creditícies, amb el descontrol de les hipoteques, i els incentius del govern, via desgravació del pagament d’interessos, fomentaren l’endeutament generalitzat i la massiva inversió immobiliària. Quan finalment la bombolla de la vivenda punxà el 2008, una nova i temible bombolla prengué el relleu: la del deute públic.

Passats cinc anys d’endeutament descontrolat, la crisi del deute sobirà l’estiu del 2012 va amenaçar l’euro seriosament. Els països hiperendeutats del sud com Grècia i Espanya amenaçaven en fer fallida i sortir de l’euro. El descontrol de la prima de risc feia prohibitiu el refinançament del deute públic, fins que Mario Draghi aparegué en escena i calmà els mercats. La gestió d’una política monetària ultraexpansiva ha allunyat, fins ara, el trencament de l’euro i els països del sud s’han pogut finançar il·limitadament a cost zero, sense necessitat de reformes estructurals. Però els recents tipus d’interès negatius i els descontrols monetaris del BCE estan encenent totes les alarmes a Alemanya. El país germànic, i de retruc Europa sencera, va patir una hiperinflació de terribles conseqüències a la República de Weimar. Alemanya sempre ha estat partidària de la disciplina monetària i els recels en relació a la política del banc emissor s’estan tornant en crítiques directes. El ministre de Finances Schäuble ha suggerit que les mesures de Mario Draghi expliquen, en part, l’ascens del partit ultradretà Alternativa per Alemanya, obertament xenòfob i euroescèptic.

Interessos zero beneficien els governs malversadors del sud, que s’endeuten sense costos, però perjudiquen els frugals alemanys, que estalvien el 24% de la seva renda i inverteixen a l’exterior una tercera part del total (superàvit per compte corrent del 8% del PIB). És normal que observin amb preocupació com els rendiments dels seus estalvis són nuls, mentre que alguns governs corruptes són incapaços de fer els deures i introduir les necessàries reformes estructurals. Així la situació, el projecte de l’euro està en perill i pot acabar fracassant amb facilitat. Un tipus d’interès normal perjudica els països del sud i és incompatible amb l’endeutament públic descontrolat, però un interès zero perjudica els països del nord, que es queden sense recompensa per l’esforç estalviador. Malgrat que el projecte de l’euro té fallades d’origen, la ruptura de la moneda europea tindria conseqüències molt negatives i la tornada a les antigues divises nacionals no es faria sense costos molt elevats.

En aquesta disjuntiva, i abans que el conflicte entre el govern alemany i el BCE acabi amb la separació d’Alemanya i la ruptura d’Europa en diversos blocs (el nord, el sud i entremig un Front Nacional francès igualment delerós de trencar amb l’euro i aixecar barreres), s’hauria d’intentar donar la presidència del BCE a Alemanya i introduir una mica de rigor en la política monetària. En cap cas ens aniria pitjor que ara.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.