Quan una societat és colpejada per la crisi, especialment si el govern no consolida una majoria social i és afectat per la corrupció, assistim a una polarització de la societat i a la fragmentació política. Les formacions d’Albert Rivera i Pablo Iglesias certifiquen la fi del bipartidisme espanyol. Així com el primer suposa la versió més refinada de la socialdemocràcia nòrdica, el segon és una regressió al neomarxisme més ferotge (“leninisme amable” en paraules de Juan Carlos Monedero). El seu programa econòmic, profundament estatista, és un retorn a la planificació centralitzada, més pròpia de règims extints i fracassats, com la Unió Soviètica, o de repúbliques populistes bolivarianes com Venezuela. A més de disparar la despesa pública i incrementar els impostos, si això és encara possible, Podemos proposa la nacionalització completa de sectors estratègics com la banca i l’energia (actualment en règim d’oligopoli privat i privilegiades per l’Estat), implantar la renda bàsica i reduir l’edat de jubilació, expropiar vivendes desocupades i legalitzar l’okupació de pisos, impagar el deute públic i sortir de l’euro, augmentar el pes de l’Estat i reduir el del mercat. Malgrat que Pablo Iglesias intentarà moderar el seu missatge com més a prop estiguem de les eleccions, un programa tan radicalment estatista és incompatible amb la recuperació econòmica i la desaparició de la corrupció política.
Considerem el cas d’Argentina, un país extens i dotat de moltes riqueses naturals, però castigat per governs corruptes i institucions disfuncionals. A partir de la segona meitat del segle XIX, l’obertura comercial i el lliure comerç, la lliure mobilitat de capitals i l’estabilitat monetària en un règim de patró or, la captació d’inversions estrangeres i d’immigració europea, la defensa de la propietat privada i el compliment dels contractes, així com la separació de poders dins d’un acceptable Estat de dret, va catapultar la societat austral a una de les més pròsperes del planeta. El 1914, la renda per càpita d’Argentina era similar a la dels EUA i el sou mitjà a Buenos Aires un 80% superior al de París. Però a partir de 1930, l’economia oberta es tancarà, el tamany de l’Estat augmentarà, les regulacions es dispararan, el patró or s’abandonarà i s’abusarà de l’intervencionisme monetari i fiscal. I, avançant en el temps les receptes econòmiques de Podemos (no hi ha res de nou sota el sol), dispararen la despesa pública i els impostos, nacionalitzaren sectors estratègics (gas i electricitat, telèfon i comunicacions, ferrocarrils i transports), monetitzaren el deute públic mitjançant el Banc Central i crearen inflació. Avui, Argentina no és ni l’ombra del que va ser. Per desgràcia, però, els humans no aprenem mai dels errors. De fet, la supèrbia i l’arrogància porten a ni reconèixer els errors. I, d’aquesta manera, estem condemnats a repetir-los.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa