Avui presentarem diferents arguments per a l´abolició definitiva d´aquest Impost, tal i com ja bona part de la ciutadania i els advocats fiscalistes reclamen en justícia. Intentarem resumir en aquest article les moltes incongruències i injustícies a l’entorn d’aquest impost.
En primer lloc, perquè les grans fortunes deixen reiteradament de pagar aquest impost a través de diferents vies que ofereix l´ordenament jurídic (a través de residències fiscals situades en territoris de baixa-nul.la tributació o utilitzant les denominades societats patrimonials, que permeten traspassar el patrimoni hereditari amb una bonificació del 95% de l´impost a pagar pel seus hereus) i qui realment acaba tributant el que els rics deixen de pagar és la classe mitjana, que no té accés a aquestes planificacions fiscals. Per tant, aquí es vulnera el principi de redistribució fiscal contingut a l´article 31 de la Constitució Espanyola i per un simple efecte fiscal, els rics són més rics i els pobres més pobres, quan hauria de ser tot el contrari. Cal recalcar aquí que els que argumenten l´existència d´aquest impost, normalment amb baixos o nuls coneixements de fiscalitat, són còmplices d´aquesta situació, ja que amb l´excusa fàcil i políticament correcte d´augmentar impostos als rics (que mai acaben pagant) el que realment fan és augmentar la pressió fiscal sobre la classe mitjana.
En segon lloc, perquè la massa hereditària transmesa via herència ja va tributar en vida per l´Impost de Patrimoni i, en cas de produir rendiments, per l´Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. Aquí es vulnera el principi d´evitar la doble imposició contingut igualment a l´article 31 de la Constitució Espanyola i aquesta sobreimposició per Impost de Successions que reben a posteriori els hereus és, com a mínim, de dubtosa legalitat. Recordem a més, que els hereus que acaben tributant són sempre la classe mitjana; els hereus rics ja han utilitzat mecanismes legals per deixar de contribuir (i com hem vist, s´utilitza l´argument fàcil que els rics han de pagar per justificar de forma encoberta augments d´impostos a les classes mitges).
En tercer lloc, partint del fet que tothom té dret a deixar la seva herència a qui cregui més convenient, resulta que l´Impost de Successions fa tributar més (amb dues figures: els anomenats coeficients multiplicadors i les reduccions a la base imposable) als parents llunyans que als parents propers. O sigui, que un cosí del difunt paga més Impost de Successions que el germà del difunt o els fills del difunt que paguen menys Impost de Successions. En definitiva, i com tantes vegades passa a la vida real, la Llei de l´Impost estableix el que és o no políticament correcte i cas de no ser-ho (deixar l´herència a familiars de parentiu més llunyà) s´estableixen tarifes encara més cares de les que ja existeixen. Per tant aquí es vulnera el principi de capacitat econòmica establert a l´article 31 de la Constitució Espanyola, ja que una herència valorada per exemple en 200.000€ tributa diferent en funció de qui és l´hereu.
En conseqüència, en aquest article hem exposat sols tres exemples de com aquest Impost NO respecta cap principi constitucional en el qual s´hauria d´inspirar un sistema tributari just i equitatiu i per tant això fa ja necessària la seva completa abolició en ares a que les classes mitjanes no hagin de pagar el que deixen de pagar les classes riques i menys en un impost tan sensible com l´Impost de Successions, que depèn d´un fet involuntari i tràgic com és la mort d´una persona.
Xavier Flotats Tomasa, professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.