En els últims t
emps, sembla existir un consens al voltant de la idea que l’emprenedoria ha de ser un dels motors que tregui a Catalunya i a Espanya de la crisi econòmica en la que ens trobem immersos des de fa ja gairebé cinc anys. Dirigents polítics (de pràcticament tots els partits), mitjans de comunicació, tertulians i economistes diversos, tots semblen coincidir en la idea que la creació d’empreses contribueix a la revitalització de l’economia i a la generació de llocs de feina. Ara bé, fins a quin punt això és cert? O dit d’una altra manera, fins a quin punt les dades donen suport a aquesta visió? Anem per parts.
D’una banda, la idea tan defensada últimament de que fomentar la creació d’empreses es fomentar el creixement econòmic i la generació de llocs de feina és d’allò més lògica i intuïtiva. Resumint, les noves empreses contribueixen a la renovació del parc empresarial existent, i per tant, poden contribuir a que l’economia del país en qüestió mantingui uns nivells d’innovació i productivitat que l’ajudin a ser competitiu. És a dir, una part de les noves empreses que es creen són capaces de satisfer millor que la resta les necessitats dels seus clients. Això fa que aquestes noves empreses es mantinguin en el mercat (que no tanquin) i que per tant, contribueixin a la revitalització de l’economia. A més, les noves empreses acostumen a donar feina, com a mínim, a l’emprenedor o emprenedors que han decidit tirar endavant el seu projecte. En definitiva, la creació d’empreses ajuda al desenvolupament econòmic i social. Aquest posicionament, ha estat àmpliament defensat no només pels polítics, mitjans de comunicació, tertulians i economistes diversos que comentava fa un moment. Sinó que una part molt representativa de la literatura acadèmica especialitzada també ha demostrat en nombroses ocasions les bondats de l’emprenedoria.
Dit això, al sentir depèn quins missatges als mitjans de comunicació, un té la sensació que es deixen fora del debat alguns elements importants. De fet, si mirem les taxes d’emprenedoria de diferents països en diferents contextos econòmics i socials ens adonem que el missatge “com més emprenedor sigui un país, millor”, és com a mínim, matisable. En aquest sentit, el “Global Entrepreneurship Monitor” és la major enquesta d’emprenedoria del món, des de la seva creació l’any 1999 ha enquestat a més d’un milió de persones i ha entrevistat a uns 11000 experts arreu del món. El projecte, que va ser iniciat conjuntament per la “London Business School” i per “Babson College” (Boston), és considerat pels experts com un de les millors indicadors d’emprenedoria al món.
Les dades d’aquest estudi per a l’any 2012 mostren que Espanya té una taxa d’emprenedoria del 5,7%. És a dir, un 5,7% dels espanyols d’entre 18 i 64 anys estan involucrats en el procés de creació d’una nova empresa. Fins aquí, tot correcte, el “problema” el trobem quan veiem que les taxes d’emprenedoria de països com França o Alemanya són inferiors a les d’Espanya (5,2% i 5,3%, respectivament). Llavors, en què quedem? Pot ser que Espanya que no guanya als dos motors econòmics d’Europa en pràcticament cap indicador econòmic, sí que ho faci en emprenedoria? En termes d’emprenedoria, Espanya fa millor les coses que França o Alemanya? De seguida intento respondre a aquestes preguntes, però abans deixeu-me aprofundir en aquest fet. I és que la situació encara es complica una mica més, si veiem que altres països amb una major renta per càpita que Espanya, com Itàlia (4,3%), Bèlgica (5,2%) o Dinamarca (5,4%) també són menys emprenedors. O a la inversa, països amb un nivell de riquesa inferior al d’Espanya, tenen taxes d’emprenedoria majors: Portugal (7,7%), Turquia (12,2%) o Perú (20,2%).
En resum, sí que és cert, que la creació d’empreses contribueix al creixement econòmic. No obstant, quan diem que s’ha de fomentar l’emprenedoria perquè “com més emprenedors siguem, millor”, hauríem de tenir en compte una sèrie de matisos. És a dir, per fer un anàlisi global i rigorós és necessari tenir en compte altres elements més enllà de la xifra de noves empreses creades. Per exemple, hauríem d’intentar considerar la taxa de supervivència de les noves empreses, quant creixen les noves empreses, amb quin capital es creen, amb quants empleats comencen o bé, de quin tipus d’emprenedoria es tracta. En aquest sentit, convé diferenciar entre l’emprenedoria per oportunitat (la que es produeix per explotar una oportunitat de negoci concreta) i l’emprenedoria per necessitat (la que es produeix perquè l’emprenedor no tenia una millor alternativa de feina). Òbviament, una crisi econòmica com l’actual fa que aquest segon tipus d’emprenedoria guanyi importància. Per tant, amb les xifres que proporciona aquest article no es pot afirmar que en termes d’emprenedoria Espanya està fent les coses millor (o pitjor) que França o Alemanya.
En tot cas, és d’esperar que quan sentim a polítics i periodistes fent referències constants al concepte d’emprenedoria, aquests són conscients d’aquests matisos. Estaria bé que quan determinats mitjans de comunicació fan una lectura més o menys triomfal d’un augment de la taxa d’emprenedoria espanyola, aquests fossin conscients de que aquest augment podria estar fent que ens assembléssim més a Portugal que no pas a Alemanya. En definitiva, l’emprenedoria és una meravellosa forma de transformar i fer avançar les societats, no obstant, hem de ser capaços d’entendre els seus matisos i peculiaritats per poder treure les conclusions adequades.
Andreu Turró Sol – Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB