Els esdeveniments que s’estan produint els darrers mesos, sobretot en l’àmbit de la política, poden aconseguir que canviï la idea que algunes persones tenen sobre algunes qüestions. Personalment tenia la percepció clara d’allò que s’anomena “ressaca” (conjunt de símptomes que apareixen quan dormim unes hores després d’haver pres alcohol en excés). Però la classe política li està injectant temps i els que som espectadors del circ que s’ha muntat estem gairebé perduts. Som víctimes d’una ressaca política continuada que des del seu inici, en les últimes eleccions autonòmiques i estatals, sembla que no té fi.
Fa algunes setmanes que “l’endemà” és una constant. És com la ruptura de la parella que està constantment en un nou començament. És com si cada dia fos una pàgina en blanc per a un projecte que no sabem quin final tindrà.
Cada dia que passa canvia la funció en el teatre i la classe política són els actors. És com si estiguessin en una permanent “estrena” que manté en estat expectant al fidel espectador. Alguns d’aquests, per cert, ja comencen a ser víctimes d’una angoixa incipient. L’obertura de l’obra ha estat correcta. Hi han participat tots el que ho han desitjat, però el desenllaç s’està fent molt pesat. És com si ens féssim la pregunta següent: es pot estimar a dues persones alhora? En aquest debat hi podríem passar estones i estones i la varietat de percepcions faria cada cop més difícil la resposta final. I, si la resposta hagués estat que sí, més d’un pensaria que ens hem begut l’enteniment o que estem bojos.
No és menys cert que en alguns estats de bogeria s’han pres decisions que han evitat conseqüències pitjors. És possible que s’hagin de prendre decisions que poden semblar insolents. Estimar a dues o tres persones a la vegada al llarg del temps i mantenir una relació més o menys formal és possible. I no parlem d’engany, és com una nova forma d’estimar, madura, responsable i consensuada entre totes les parts. Més que una “anarquia relacional” es tractaria d’unes “relacions obertes” on es pacten unes normes a l’hora de relacionar-se.
Els nostres dirigents polítics ens estan transmetent dia a dia una pel·lícula en la qual les escenes fan que ens formem representacions mentals diferents. Els ciutadans estem sotmesos a imatges i espectacles visuals que no són registres directes de la realitat. Creiem que el món que ens ofereixen és el que nosaltres percebem. No entenen que les informacions que ens donen del seu món són diferents al que experimentem la majoria de les persones. La classe política, en les darreres setmanes, està projectant un espectacle de realisme ingenu, on els espectadors percebem que sí és possible estimar a una o més persones alhora. No es defensa, doncs, una ètica promiscua, un poliamor o una anarquia relacional. Es tracta d’establir una relació oberta, una negociació en la qual el “Win-Win”, si no és possible, garanteixi solucions de compromís, on cedir i crear punts de coincidència pugui justificar un objectiu comú.
S’ha d’acceptar que les construccions mentals, les percepcions que cada col·lectiu té d’una situació, no són ni arbitràries, ni il·lusòries. Cadascun dels grups polítics està en el dret de pensar que les seves construccions mentals són registres de la realitat, i és sorprenent comprovar que la correcció de les percepcions pot ser un estímul que mostri i reforci el canvi a seguir. Els nostres dirigents polítics haurien de ser com un full en blanc i pensar que el coneixement s’adquireix per l’experiència sensible, l’associació d’idees, les sensacions rebudes…i que és la intel·ligència la que farà que aprenguin a comprendre el seu significat.
Tots esperem que siguin intel·ligents. Esperem que siguin com els músics d’una orquestra que està interpretant una melodia, que aquesta no és una simple suma de sons i que la qualitat depèn de la interrelació de tots els sons. El tot és qualitativament diferent a la suma de les parts. En el moment actual és necessari, tot i que canviïn els tons, que la melodia continuï sonant i, encara que canviï la clau, es garanteixi la permanència i estabilitat de la melodia.
Rafael Roca i Olmos professor col·laborador dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)