La generació d’emprenedors s’ha convertit en una prioritat per al nostre país. Per això, l’administració pública no ha parat de desenvolupar polítiques de suport a l’emprenedoria inspirades algunes d’elles en models nòrdics. No obstant, replicar algun model d’èxit forà sense tenir en compte les particularitats de cada zona, té algun risc. En aquest sentit, sovint es tendeix a considerar un emprenedor com una vaca, tant per la gestió que se’n fa, com per la finalitat que se li suposa: munyir-lo. És a dir, com tenir cura d’una vaca, fixant molt bé el que ha de fer, menjar, jeure o pasturar perquè doni llet. L’ evolució de les tècniques productives a les granges s’han perfeccionat tant, que s’han establert procediments mil·limetrats de com han de ser tractades per treure’n el màxim rendiment. En efecte, el guió prefixat pasturar-estable-munyir, em recorda massa al que alguns organismes estan aplicant, i dit sigui de passada, sense massa èxit. Fixem-nos en el paral·lelisme emprenedor-vaca.
Quan es detecta un emprenedor se li col·loca un cartell ben gran al front amb l’L d’empresari novell, és a dir, a l’etiquetar-lo se li posa un esquellot ben gros, perquè tothom sàpiga qui és i per on passa. Com es comprensible, fer negocis amb aquesta presentació ha de ser molt difícil, a ulls de l’empresari consolidat que no està per punyetes.
El segon pas , és fer-lo tornar expert en emprenedoria i en tot el que l’envolta a base de cursos i formacions. Alimentació, complements vitamínics, i la dosis justa d’aigua per fer créixer la vaca. Els fan tan especialistes en emprendre, que alguns a mig procés decideixen fer-se conferenciats d’aquests temes, abans fins hi tot d’haver creat la seva empresa. De fet, per a la majoria d’emprenedors, aquesta sobredosi de conceptes farragosos i neòfits, acaben ofegant el seu esperit aventurer, perquè al cap i a la fi, el que els motiva és la idea i el seu desenvolupament, no pas la burocràcia, la legislació o altres temes que faran bé de fiar a un bon professional.
Si els emprenedors han sobreviscut a les etapes anteriors, algú els proposarà anar a unes instal·lacions especialment pensades per ells: vivers d’empreses, incubadores, etc…. és a dir, seguint amb la idea de la vaca, els oferiran un estable. Això si, un estable amb uns neons a la porta d’entrada on posa “Espai Emprenedor” i ben allunyat d’on es desenvolupen els negocis. En algunes zones, aquestes instal·lacions poden tenir sentit, però és evident l’excés d’oferta i la poca adequació de la majoria d’elles. Moltes d’elles són buides, quan per altra banda, tenim nuclis urbans històrics amb locals buits, que serien una opció molt vàlida.
Al final, l’emprenedor serà munyit com una vaca. En general, un cop aconseguit l’estatus d’autònom o haver creat l’empresa, no hi ha nou empresari que no es queixi de les càrregues fiscals, burocràtiques i administratives a que és sotmès. I més si és d’aquest país, ja que comparativament, som els que en sortim pitjor parats. Després d’aquesta primera premuda, a nivell personal i social, no tardaran a associar-li els valors negatius clàssics de l’empresari, i més si les coses li van bé. Vist així, potser no estem fent bé aquesta tasca. De fet el que fem és convertir el procés amb un procediment predissenyat i que tendeix a desnaturalitzar el fet emprenedor i sobretot a delimitar-ne l’evolució. No es pot emprendre amb una mentalitat fabril i dogmàtica, i molt menys de “SIM CITY”. La improvisació i la consciència de procés es clau. Crear una empresa és un procés sobretot social, que inclou el learning by doing, i que més que receptes, necessita inspiradors i suports laterals, no pas centrals, que posen una cotilla desencoratjadora a qui encara té coratge i condueixen irremeiablement a seguir el ramat.
Marc Bernadich Márquez – Responsable de FUB e+i