Pel comú dels mortals ja s’han acabat les vacances. El mes d’agost ja és història i recuperem l’activitat diària amb les activitats productives habituals. El gremi d’hotelers i restauradors es queixa que no ha estat una bona temporada turística. La xifra de pernoctacions de l’any passat, situada en un rècord de 24 milions, ha disminuït enguany a l’entorn del 5% al llarg de tota la geografia catalana. La ciutat de Barcelona ha estat especialment castigada, no per culpa de la situació política, sinó per la manca de seguretat, els problemes de convivència causats per l’excés de visitants amb baix poder adquisitiu i els conflictes periòdics a l’aeroport i amb els taxis. La ciutat comtal ha perdut set posicions en el ranking de ciutats més valorades que elabora el Reputation Institute. Aquestes xifres es veuen amb preocupació per part dels representants polítics i agents socials. I és que el sector turístic genera a Catalunya prop de l’11% del PIB i al voltant del 13% dels llocs de treball. L’atractiu de Barcelona, l’auge de les companyies low-cost, l’arribada massiva de creuers i la inestabilitat política en algunes destinacions habituals de la riba sud del Mediterrani han contribuït a aquest boom turístic. Però el binomi format per un turisme massiu low-cost, sovintment acompanyat de la construcció descontrolada, són una garantia de fracàs i de creixement inadequat. Clarament, no hauria de formar part del model de país pròsper i modern que tots desitgem. Només cal recordar la patètica situació viscuda abans del 2008 amb l’esclat de la bombolla financera i immobiliària.
La prosperitat passa indefectiblement per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya? Pensem en les aixetes alemanyes, les xemeneies i portes italianes, els parquets suecs, els vidres d’alta tecnologia i electrodomèstics alemanys, les calderes i aires condicionats francesos, o els materials aïllants nord-americans.
Els països amb futur ofereixen un creixement basat en la indústria i els serveis tecnològics d’alt valor afegit. El turisme, en tot cas, compleix la funció de motor auxiliar i complementari del creixement, però mai en pot ser el principal. Per aquest motiu és important una reflexió sobre el turisme que tenim a casa nostra i el que necessitem. Després dels Jocs Olímpics, Barcelona encapçala una imatge internacional de Catalunya que recorda Rio de Janeiro. La informalitat descordada i la cultura del xiringuito de platja s’apoderen de la ciutat. La transformació de Barcelona en un centre turístic mundial i l’arribada massiva de visitants i passavolants està comportant moltes molèsties als habitants de la ciutat. Les aglomeracions dels turistes low-cost, que es desfoguen als nostres carrers amb comportaments incívics i disbauxats que tenen prohibits als seus països d’origen, molesta als veïns del barri i altera la rutina dels comerços. La qualitat no ha pas millorat per al matrimoni d’edat que viu a la Barceloneta, Gràcia o l’Eixample, que observen amb preocupació l’encariment del cost de la vida i la pèrdua de personalitat dels barris. I el que succeeix a la capital és vàlid per al país sencer. Barcelona n’és només l’aparador, com una caricatura amb els defectes exagerats.
Alguns països, com Alemanya, prosperen produint productes de qualitat i alt valor afegit. Altres, com la Xina i el sud-est asiàtic, fabriquen de tot a costos baixos i preus reduïts. Una tercera via consisteix a treure profit dels encants naturals d’un país, allò que es posseeix per la gràcia de l’atzar i que no és fruit de l’esforç col·lectiu de la societat. Aquí hi trobem el petroli dels països del Proper Orient i el turisme allà on fa bon temps, per exemple Kuwait i Tailàndia respectivament. El més adient és optar per la primera o segona via de progrés. Confiar-ho tot a la tercera és extremadament perillós. En expressió de Xavier Roig i Castelló, podem caure en un cas de prostitució social. El turisme de sol i platja, el de festa i borratxera, és profundament depredador i amb potencial de desnaturalitzar el país. No ens convé.
Catalunya és, juntament amb el País Basc, l’únic indret d’Espanya que ha conegut la revolució industrial. I cal mantenir i potenciar l’orgull de fabricar productes que tenen sortida en els mercats internacionals. Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats i desigs concrets: aliments processats, aigua potable, roba, cotxes, telèfons, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’estètica postmoderna. Alemanya és una societat amb empreses de serveis avançats i sofisticats. Però el fonament de la seva riquesa és industrial. Moltes persones condueixen cotxes alemanys. Els tramvies que circulen per algunes capitals són Siemens i estan manufacturats a Alemanya. Moltes màquines utilitzades per produir béns de consum provenen d’Alemanya. I un país com Suïssa, on aparentment sembla que només tingui serveis bancaris, també fabrica la millor xocolata i rellotges del món. A Catalunya, necessitada d’una adequada política industrial, li cal un canvi en el model de turisme low-cost, reconvertint la indiscriminada depredació de l’entorn en la valorització del patrimoni cultural, natural i històric.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.